“Quants currículums puc imprimir amb 1 euro?” Li contesto que 12, però li n’imprimeixo 15 sense que se n’adoni. El seu pare acosta la moneda al taulell. “Gràcies papa, quan pugui te’ls torno”. És la tercera setmana que aquest noi passa pel tràngol de preguntar, imprimir, pagar i, suposo, deixar els currículums en diferents empreses. Aquesta vegada ja no ho ha pogut pagar ell.

La noia musulmana que baixa quan estem a punt de tancar per imprimir el treball de l’escola, sempre tímida i educada. El malcarat carregat de diners que ve exigint amb aires de marquès que se li entregui la feina saltant-se tots els protocols. La dona de cabells blancs, amable i serena, que ve a fer còpies dels fulletons per anunciar la propera concentració reivindicativa. L’home del somriure permanent, que ve acompanyat del seu pare, un senyor gran que ha conduit al seu fill en cotxe des del poble perquè imprimeixi la ruta de la propera cursa. Aquestes curses el revesteixen de seguretat, després de l’accident que va regirar i canviar per sempre alguns engranatges de la maquinària del cervell… I així podria seguir i estirar-me fins a escriure una novel·la…

L’home que ha muntat un cafè turístic en una cabana als peus del salt d’aigua d’Skakavac a Sarajevo, la dona forta que es va quedar viuda amb 23 anyets recent casada, just en començar la guerra a Bòsnia, forta com una roca i suau com el cotó (sense sucre), el noi amb 18 anys recent estrenats que viatja per Austràlia buscant-se a ell mateix abans de decidir com encaminar el seu futur de tornada a França… I així podria seguir i estirar-me fins a escriure una novel·la…

Ens separen extensions de terra i aigua, però, al cap i a la fi, gairebé tots acabem davant d’un taulell mostrant petites parts de la nostra existència a qui ens atén. Els ulls petits i gastats d’en Dragan, l’home de la cabana als peus d’Skakavac, desprenen la saviesa d’una vella guineu. Que, a part d’haver viscut força, ha vist molt, des que es dedica a observar els visitants de la cabana, els dona conversa, els fa sentir com a casa i els relaxa amb uns glopets (o uns molts glops) de rakija. Els clients/convidats/amics es deixen anar i ell pensa que podria estirar les histories d’aquelles persones fins a escriure una novel·la…

Només m’ha calgut 1 any explorant Austràlia, 3 vivint a Bòsnia i 2 mesos plantada en un taulell prop de casa, per adonar-me que, al cap i a la fi, les històries et vénen a veure i que totes es podrien resumir en aprendre a viure

Rere el taulell, observant una gran quantitat de vides i persones totalment dispars, arribo a pensar que és precisament aquesta diferència la que ens fa iguals, estiguem fent cua en una botiga, ben enganxats a qui tenim davant o a quilòmetres de distància. Tots els éssers humans patim, riem, som grollers a estones i amables a moments. Deambulem per la Terra intentant construir o destruir, per obligació o per iniciativa pròpia.

Només m’ha calgut 1 any explorant Austràlia, 3 vivint a Bòsnia i 2 mesos plantada en un taulell prop de casa, per adonar-me que, al cap i a la fi, les històries et vénen a veure i que totes es podrien resumir en aprendre a viure, amb ganes o sense. Tot i això no deixa de sorprendre’m la quantitat i varietat de situacions vitals que es concentren en un espai tan reduït. Una darrere l’altra, venen. I jo, aturada, les veig anar i venir, les observo i penso com en sóc d’afortunada i com n’és de fàcil trobar històries. Doncs així… perquè anar fins a Sarajevo? Potser perquè havia de trobar la meva pròpia abans de ser capaç de descobrir les dels altres.