Vaig conèixer al Fede Baíllo fa gairebé vuit anys. Aleshores treballava de periodista i cambrera quan just havia acabat la llicenciatura de periodisme. Va ser precisament en aquell bar on ens vam veure per primer cop. El Fede era un dels vogadors que cada dijous venia a fer la cerveseta després de l’entrenament i uns mesos després es va convertir en el timoner de l’equip de rem que vam fer les companyes per a participar a les regates populars de Sant Pere. Santa paciència la que va tenir amb nosaltres! Molts cops venia amb la seva parella, l’Anna, i la seva filla, l’Ariadna, a fer el vermut i així vam començar una amistat que ha perdurat en el temps. Però, malauradament, ell ja no hi és.

El Fede va marxar el 14 de maig donant-nos una lliçó de vida a tots els que l’estimàvem. Ell sabia que li quedava poc temps, però quan el veies sempre mostrava la seva millor cara i va aprofitar una malaltia per començar un projecte que el va fer molt feliç. Apassionat de la cultura i l’escriptura, des del desembre enviava uns relats de 150 paraules als lectors que cada setmana els esperàvem amb molta il·lusió. A més va fer unes xerrades en diferents instituts cambrilencs per explicar aquesta iniciativa i parlar amb normalitat de la malaltia que patia amb l’objectiu de trencar el tabú que l’envolta. Però va arribar el dia que a la meva bústia no arribava cap correu electrònic i en pocs dies el càncer es va endur a un amic generós i molt bona persona.

Normalment les persones quan ens comuniquen que una persona està malalta no sabem com reaccionar, és un cop dur i inesperat. Aquesta era la sensació que tenia abans d’anar a veure el Fede quan la malaltia ja estava avançada. Va ser veure’l quan em va obrir la porta de casa seva i sentir l’optimisme que desprenia que ràpidament va passar tot. Em va regalar una entrevista que li estaré eternament agraïda però, sobretot, em va donar una lliçó magistral de com viure la vida a través de les seves paraules sàvies.

Viu. Viu sense mirar al passat, viu el moment actual sense pensar en el futur. Gaudeix d’aquelles petites coses que et fan feliç i que t’omplen i il·luminen la teva vida. Per ell, la seva felicitat era poder anar a donar un tomb pel port amb l’Anna. Era una passejada, sí, però era el seu moment que compartia amb la persona que estimava i al poble que ells havien escollit per viure ja fa uns anys. Però també amb el seu projecte ens va donar a tots un altre missatge: si vols, pots.

Gràcies, Fede.