Furgar en el passat
Furgar en el passat recent, no més enllà de setanta anys enrere, és delicat, no només al nostre país, sinó arreu. Somoure un àmbit espaciotemporal del qual hi ha testimonis vius o, en el seu defecte, descendents directes (o testimonis diferits) pot ferir susceptibilitats, com se sol dir eufemísticament. Dit duna altra forma, el que està passat, ja està passat, pensen alguns. Amb el temps, la memòria dels anys durs de guerra i penúries se suavitza inconscientment, potser perquè ja no resta gaire cosa en la vida present que tingui el seu referent en aquells anys llunyans. En general, si féssim una àmplia retrospectiva biogràfica verificaríem una acomodació de la trajectòria personal a les circumstàncies de cada època. Pel que fa a la nostra guerra, els del bàndol vencedor i, si més no, aquells que no es comprometeren amb ningú van adequar-se al nou ordre col·lectiu i, a partir daquest, van edificar una nova vida a banda dallò que la guerra havia estroncat. Els perdedors, en canvi, van restar silenciats i les seves vivències van esdevenir anacròniques, tangencials al nou ordre i, fins i tot, negades.
A voltes soblida, però, que la història és una multiplicitat dhistòries, un poliedre de vivències, sovint contradictòries: mentre uns perceben progrés, altres maleeixen el present. Malauradament, encara són molts que es reafirmen en la seva convicció dogmàtica en el pensament únic del progrés. En canvi, la història és narrada pels seus protagonistes a partir duna diversitat de codis, llenguatges i símbols. Cadascú és testimoni duna determinada parcel·la del seu present i, alhora, desconeixedor daltres realitats simultànies. De la mateixa manera que bona part dels joves dara ignorem les vivències que experimenten els immigrants, com viuen els més rics, les tretes que amaga el creixement urbanístic o els mecanismes dinfluència que empren els mitjans de comunicació, moltes persones que van viure la Guerra Civil i la postguerra no van conèixer mai lexistència dassassinats arbitraris, txeques i presons, repressió, exili i tantes altres injustícies que semblen inconcebibles, però que van ser ben certes (tal com ho hem après dels testimonis orals). És llavors quan entren en joc els mètodes de reconstrucció històrica emprats per historiadors i altres professionals gestors de la memòria. La suma de les narracions parcials de diversos testimonis acaba produint una nova narració, mediada per lhistoriador, que la contextualitza i lanalitza amb la prudent distància temporal i ideològica. Aquest seria lideal deontològic de la recuperació de la memòria històrica: tots els agents implicats en uns esdeveniments han destar adequadament contemplats en el relat històric. És en aquest sentit que visions de la història molt focalitzades tendenciosament no són acceptables.
Recentment, Cambrils ha posat un granet de sorra en aquest procés de recuperar la memòria històrica de lúltima guerra. Cal felicitar els organitzadors de les jornades destudi i divulgació sobre lHospital de Sang, un aspecte minúscul en làmplia història encara inexplorada de la nostra localitat. Ha quedat demostrada la magnífica predisposició de la gent (tant entrevistats com públic) per a aquesta mena diniciatives intel·lectuals. El tarannà del cicle ha evitat caure en la història commemorativa que acostumen a predicar algunes institucions, i ha incidit en la divulgació i la participació mitjançant la posada en comú dexperiències. Tot un encert per estimular la reflexió sobre el passat recent del nostre municipi: furgar en el passat esdevé sovint acció en el present.
A voltes soblida, però, que la història és una multiplicitat dhistòries, un poliedre de vivències, sovint contradictòries: mentre uns perceben progrés, altres maleeixen el present. Malauradament, encara són molts que es reafirmen en la seva convicció dogmàtica en el pensament únic del progrés. En canvi, la història és narrada pels seus protagonistes a partir duna diversitat de codis, llenguatges i símbols. Cadascú és testimoni duna determinada parcel·la del seu present i, alhora, desconeixedor daltres realitats simultànies. De la mateixa manera que bona part dels joves dara ignorem les vivències que experimenten els immigrants, com viuen els més rics, les tretes que amaga el creixement urbanístic o els mecanismes dinfluència que empren els mitjans de comunicació, moltes persones que van viure la Guerra Civil i la postguerra no van conèixer mai lexistència dassassinats arbitraris, txeques i presons, repressió, exili i tantes altres injustícies que semblen inconcebibles, però que van ser ben certes (tal com ho hem après dels testimonis orals). És llavors quan entren en joc els mètodes de reconstrucció històrica emprats per historiadors i altres professionals gestors de la memòria. La suma de les narracions parcials de diversos testimonis acaba produint una nova narració, mediada per lhistoriador, que la contextualitza i lanalitza amb la prudent distància temporal i ideològica. Aquest seria lideal deontològic de la recuperació de la memòria històrica: tots els agents implicats en uns esdeveniments han destar adequadament contemplats en el relat històric. És en aquest sentit que visions de la història molt focalitzades tendenciosament no són acceptables.
Recentment, Cambrils ha posat un granet de sorra en aquest procés de recuperar la memòria històrica de lúltima guerra. Cal felicitar els organitzadors de les jornades destudi i divulgació sobre lHospital de Sang, un aspecte minúscul en làmplia història encara inexplorada de la nostra localitat. Ha quedat demostrada la magnífica predisposició de la gent (tant entrevistats com públic) per a aquesta mena diniciatives intel·lectuals. El tarannà del cicle ha evitat caure en la història commemorativa que acostumen a predicar algunes institucions, i ha incidit en la divulgació i la participació mitjançant la posada en comú dexperiències. Tot un encert per estimular la reflexió sobre el passat recent del nostre municipi: furgar en el passat esdevé sovint acció en el present.