Opinió

Mare, vull ser metgessa...

Les professions sempre han estat un bon filó per a les sèries televisives. Qui no recorda Perry Mason o Ally McBeal amb advocat/da com a protagonistes. Però sens dubte, és la bata de metge la indumentària que més vegades s’han posat els actors i actrius per protagonitzar diferents sèries televisives. Els primers a crear el gènere van ser sèries com Doctor Kildare, estrenada a la televisió nord-americana l’any 1961 i protagonitzada per un Richard Chamberlaine que vint anys més tard canviaria de vestit per convertir-se en el sacerdot d’El pájaro espino; o Centro Médico, el primer gran èxit en sèries de metges de la televisió nord-americana.

Tot i ser un filó molt antic, la fórmula funciona i Cuatro està aconseguint grans èxits d’audiència els dimarts a la nit primer amb Anatomía de Grey i ara amb House. Aquelles pioneres ja van fomentar unes bases que s’anirien repetint una vegada i una altra: la confrontació entre l’experiència i les noves idees que aporten els metges més joves, el sentiment d’impotència d’uns metges que tot i conèixer bé la ciència, no sempre poden pal·liar el patiment dels seus pacients, elements de la vida personal que afecta l’apartat professional d’aquests metges...

Ara bé, hi ha uns trets del caràcter dels protagonistes que marquen la diferència i que poden convertir una sèrie en gairebé un fenomen social, tal i com li està succeint a House. Hugh Laurie dóna vida a aquest metge rebel i malcarat que rebutja el tracte amb els pacients perquè allò que realment li interessa per sobre de tot és la investigació. Amb tot, atén amb honestedat els seus pacients i incompleix les normes per tal d’aconseguir el millor per a ells. A més de ser un gran èxit d’audiència (només als Estats Units la sèrie va aconseguir congregar prop de 18 milions d’espectadors cada setmana), House està qualificada per l’American Film Institute com una de les millors sèries televisives del 2005.

Una situació molt similar es produïa amb Anatomía de Grey. En aquest cas la protagonista és una interna, Meredith Grey, personatge interpretat per Ellen Pompeo. Grey és la filla d’una gran cirurgiana que pateix una malaltia degenerativa que intenta fer-se amb un lloc fix a l’hospital Seattle Grace. Allà Meredith es formarà conjuntament amb altres interns, en un ambient molt competitiu i estressant on malgrat tot, les relacions humanes tenen una gran importància. A Espanya, la segona temporada d’aquesta sèrie ha aconseguit enganxar més de dos milions i mig d’espectadors, mentre que als Estats Units s’ha convertit en un dels deu programes més vistos a la televisió comptant amb vint milions de persones que la seguien.

El cert és que totes les dècades compten amb la seva sèrie televisiva de doctors. Ja hem comentat les primeres sèries mèdiques dels anys 60. Els anys 70 van ser per l’anglesa Doctor en casa i en els 80 arribaria la nord-americana A cor obert. Durant els anys 90 aquest gènere viuria un moment d’esplendor amb grans èxits com Doctor en Alaska, La doctora Quinn o Urgencias i, per primera vegada, una televisió espanyola també s’atrevia amb una producció d’aquest tipus: Médico de familia, que es va estrenar a Tele 5 el 1995.

Els nord-americans continuaran explotant el filó i probablement aviat podrem veure noves temporades de Doctores de Filadèlfia o de la gairebé oblidada metgessa de Providence, a més de poder gaudir ara mateix de House a Cuatro. A tots els fans d’aquestes sèries (entre els quals m’incloc) només un avís: no us espereu trobar tant de glamour quan visiteu el vostre centre mèdic, ja que en aquests casos la ficció pot tenir poc a veure amb la realitat.