Riquesa
No sé quants milions de nens i nenes al món sen van a dormir amb gana cada nit... I avui ma filla plorava cap a les set del vespre perquè ha canviat el ritme, ara camina, i té més gana que abans. Lobservo i veig en la seva mirada desesperació per culpa dun dolor que té a lestómac i que poques vegades ha tingut, el monstre de la gana. En vint minuts està solucionat, soparem més aviat a partir dara. Els altres milions de nens i nenes shauran daguantar com puguin i esgotats de tant plorar sadormiran, que la son els farà de bàlsam rescatador... Lendemà tot seguirà igual i potser es moriran, perquè no tenen res per menjar i potser tampoc aigua per beure.
Setmanes dedicades a la fam, dies internacionals de la pobresa... Per què fa trenta-cinc anys que sento que moren criatures de no menjar? Per què ho podem suportar? Moltes són les iniciatives des dassociacions i oenegés per aportar granets de sorra. Molt bé. Però són només granets darròs i amb tan poca quantitat no se soluciona larrel del problema. Va bé per a les consciències, això sí, però la pobresa es manté any rere any.
Per què els cervells humans es posen al servei de crear eines cada cop més sofisticades, per viatjar a Mart, per defensar pàtries, per destruir enemics? Per què no es concentra tanta cèl·lula grisa a un projecte tan simple com alimentar tothom? Sense ser economista ni sociòloga, ni enginyera agrònoma ni empresària, se macuden algunes idees no gaire complicades. Segurament sóc massa ingènua i la pregunta que mhauria de fer és: per què interessa tant la pobresa? També em vénen al cap algunes respostes, massa tristes, massa.
El senyor Yunus banquer, el senyor Gates empresari, la senyoreta Escoda mestra. Rics didees, de dòlars o de generositat. I tots tres tocats per lempatia, per la urgència duna situació tan vergonyosa.
Lhome amb més diners de lespècie humana ha decidit dedicar temps i patrimoni a potenciar projectes per als més pobres. La seva dona també. Podrien no fer-ho i jeure sota la figuera nedant en labundància...
El banquer de Bangladesh fa trenta anys que va idear els microcrèdits i els concedeix a dones que fan créixer els diners per tirar endavant les seves famílies. Ha funcionat i ara vol fundar un partit polític per presentar-se a la presidència del seu país. Una idea generalitzable.
La mestra de Vilanova dEscornalbou té un nen colombià apadrinat, ja fa uns quants anys. Li paga els estudis i li escriu cartes per mirar dentendre des daquí la realitat dallí.
No cal tenir milions per canviar les coses. I no es tracta de fer donacions, apadrinar o fer-se voluntari només. Penso que la veritable revolució, i les forces del mal encarnades pel poder, els interessos creats i les polítiques imperialistes es quedarien sense força, vindrà quan tothom exigeixi al seu govern que dediqui un ministeri sencer, amb pressupost, departaments i despatxos, a pensar en la manera dacabar amb la gana. Seriosament, amb tècnics entesos, teòrics i pràctics. Amb valentia, sense beneficis, a fons perdut. Fins al final sense aturador.
I llavors sí, ja podrem arribar a Mart o a la quarta dimensió. Com a espècie, rics, riquíssims.
Setmanes dedicades a la fam, dies internacionals de la pobresa... Per què fa trenta-cinc anys que sento que moren criatures de no menjar? Per què ho podem suportar? Moltes són les iniciatives des dassociacions i oenegés per aportar granets de sorra. Molt bé. Però són només granets darròs i amb tan poca quantitat no se soluciona larrel del problema. Va bé per a les consciències, això sí, però la pobresa es manté any rere any.
Per què els cervells humans es posen al servei de crear eines cada cop més sofisticades, per viatjar a Mart, per defensar pàtries, per destruir enemics? Per què no es concentra tanta cèl·lula grisa a un projecte tan simple com alimentar tothom? Sense ser economista ni sociòloga, ni enginyera agrònoma ni empresària, se macuden algunes idees no gaire complicades. Segurament sóc massa ingènua i la pregunta que mhauria de fer és: per què interessa tant la pobresa? També em vénen al cap algunes respostes, massa tristes, massa.
El senyor Yunus banquer, el senyor Gates empresari, la senyoreta Escoda mestra. Rics didees, de dòlars o de generositat. I tots tres tocats per lempatia, per la urgència duna situació tan vergonyosa.
Lhome amb més diners de lespècie humana ha decidit dedicar temps i patrimoni a potenciar projectes per als més pobres. La seva dona també. Podrien no fer-ho i jeure sota la figuera nedant en labundància...
El banquer de Bangladesh fa trenta anys que va idear els microcrèdits i els concedeix a dones que fan créixer els diners per tirar endavant les seves famílies. Ha funcionat i ara vol fundar un partit polític per presentar-se a la presidència del seu país. Una idea generalitzable.
La mestra de Vilanova dEscornalbou té un nen colombià apadrinat, ja fa uns quants anys. Li paga els estudis i li escriu cartes per mirar dentendre des daquí la realitat dallí.
No cal tenir milions per canviar les coses. I no es tracta de fer donacions, apadrinar o fer-se voluntari només. Penso que la veritable revolució, i les forces del mal encarnades pel poder, els interessos creats i les polítiques imperialistes es quedarien sense força, vindrà quan tothom exigeixi al seu govern que dediqui un ministeri sencer, amb pressupost, departaments i despatxos, a pensar en la manera dacabar amb la gana. Seriosament, amb tècnics entesos, teòrics i pràctics. Amb valentia, sense beneficis, a fons perdut. Fins al final sense aturador.
I llavors sí, ja podrem arribar a Mart o a la quarta dimensió. Com a espècie, rics, riquíssims.