La beixamel, una de les salses blanques més importants de l'alta cuina, rep el seu nom de Louis de Bechameil –marquès de Nointel–. Més endavant, per ordre del duc d'Orleans, fou governador de Bretanya. Finalment, Lluís XIV el feu noble i va entrar a formar part de l'alt servei de palau. Un problema que es plantegen els estudiosos d'aquestes minúcies és saber si realment el marquès de Nointel fou l'inventor de la salsa o bé fou un cuiner al seu servei. De fet, abans i després de l'època de Lluís XV, els cuiners donaven el nom dels seus amos als grans plats que cuinaven: així doncs els adobs i la llagosta a la Richelieu són una lloança i glòria al duc de Richelieu –mariscal de França–; els pits de pollastre a la Villeroy –al mariscal de Villeroy– famòs perquè mai no va guanyar cap batalla; la minestra a la Condé ve dels prínceps del mateix nom que foren una de les branques dels Borbons; la salsa Mirepoix, del duc de Mirepoix, etcètera. Fou realment el marquès de Nointel, Louis de Bechamel, l'inventor de la salsa o un humil cuiner a les seves ordres.

La salsa beixamel és la més francesa de les salses. Paradoxalment, la seva fórmula apareix, per primera vegada, en un llibre escrit en anglès “The modern cook” (Londres, 1773), gràcies a Vincent la Chapelle –xef de cuina de l'honorable cavaller Chesterfield–. Al llibre es descriu el turbot a la beixamel de la següent manera: “poseu a la cassola tres o quatre talls de mantega, una mica de julivert, cebollí, escalunya, tot ben trinxat, farina per lligar la salsa i crema de llet. Remeneu-la al foc perquè agafi consistència i gust. Ha de quedar una crema semi líquida”.
L'autèntica salsa beixamel té ben poca cosa a veure amb la que actualment coneixem amb aquest nom. És una salsa –si és que és l'autèntica– fàcil de preparar , econòmica i nutritiva, mentre que la salsa beixamel original era, i és, una salsa d'autèntica alta cuina.