Hem encetat la primera temporada d’estiu després dels dos esdeveniments de primera magnitud que han marcat el ritme del país des d’un any ençà: l’atemptat terrorista del passat 17 d’agost, que es va cobrar una víctima mortal, i les càrregues policials durant el referèndum del primer d’octubre, si bé aquestes últimes no es van patir directament a Cambrils. En totes dues ocasions, la violència ha estat la trista protagonista. Després d’això, la successió d’esdeveniments ha estat frenètica. L’atemptat de l’agost ha quedat fixat en la memòria com un fet luctuós, sobre el qual no és possible de trobar explicacions racionals des de la moral pròpia. És un d’aquells successos globals que l’actual mode mundial de conflictes asimètrics ens ha acostumat a témer amb resignació. Un atemptat que va generar una condemna unànime per tots els sectors de la població, tal com va quedar demostrat a la manifestació convocada al port de Cambrils. El primer d’octubre, en canvi, vam tenir la desagradable sorpresa de testimoniar un tipus de violència d’estat sense precedents en el període democràtic, amanida d’odi i visceralitat que, tot i així, ha estat aprovada amb frivolitat per una part dels conciutadans, ignorant la petja psicològica ocasionada aquell dia sobre moltes persones que van romandre en estat de xoc durant els dies posteriors i no volent veure com en poden ser de pernicioses les conseqüències. Un dels productes d’aquell tracte reprovable ha estat la impunitat dels actes de violència desencadenada per determinats individus i grups extremistes espanyolistes, així com la banalització de la violència simbòlica (vexacions, amenaces, insults, injúries o befes) contra la identitat del país.

Tots dos successos van aixecar les alarmes del sector turístic a casa nostra, pel temor a possibles efectes negatius en forma de davallada de visitants o, fins i tot, retirada d’inversions immobiliàries i caiguda del consum. Foren esgrimits arguments molt simplistes per defensar tant una postura derrotista com estatista. En alguns casos de mala fe, s’han utilitzat aquells fets per generar por als possibles estiuejants. No s’ha d’oblidar, però, que l’estiu de 2017, la Costa Daurada va assolir un màxim històric en turistes i no està clar que es pugui mantenir aquesta xifra rècord, com si només importés la quantitat de turistes i gens la qualitat del turisme. Del total de visitants que pernocten a la zona, gairebé la meitat provenen de l’Estat espanyol (inclosa Catalunya). És per això que hi ha qui s’esforça en aparentar normalitat i neutralitat per no espantar l’anhelat turisme d’estiu, principal i arriscat actiu de l’economia local. A hores d’ara, no es pot afirmar que l’impacte d’aquells successos i les posteriors campanyes de descrèdit hagi estat especialment significatiu.

Sembla, en efecte, que en l’ecosistema del sector turístic i comercial hi hagi unanimitat per no aixecar polseguera i no comprometre la temporada estiuenca, tot i les honroses excepcions. Sense fer-ho explícit, es demana a la societat civil que renunciï a la denúncia de les injustícies de l’Estat en l’espai públic. Uns mesos de treva, amb el menor soroll possible per no foragitar els forasters. L’ambient no és pas tens, però s’ha tornat incòmode. La simbologia del llaç groc, més propera a la defensa dels drets humans que a una idea política, fa nosa i, en general, es manté amb més força en persones de més edat, les de les generacions que van viure l’esperit de llibertat del Maig de 1968 i el de la Transició. Mentrestant, grupúsculs d’integristes recrescuts i tolerats, íntimament connectats a determinats partits, s’encarreguen de polir els carrers, sovint sense titubejar en l’atac físic o, com a mínim, l’escarni. Dintre de poques setmanes, l’estiu haurà passat i potser es tornarà a fer evident que la lluita política també s’esgrimeix als carrers.