Els manters s’han convertit des de fa anys en una de les serps de l’estiu recurrents a les nostres contrades. Normalment l’escarafall més mediàtic ens arriba des de Barcelona per l’efecte amplificador que té la capital catalana: la recent picabaralla amb un turista americà ha omplert estones de tertúlies i comentaris.

Us confesso per endavant la meva nul·la simpatia envers aquesta forma de comerç; tant me fa si sóc políticament incorrecte, però una experiència personal m’ha fet corroborar que cal posar un stop ben gros a aquest fenomen que de cap manera contribueix a millorar la imatge de Cambrils.

Durant aquest Dilluns de Pasqua estava gaudint d’una agradable caminada de migdia pel Passeig Marítim entre el Cap de Sant Pere i Salou, tot un privilegi pels sentits. Vaig veure una munió de manters amb llurs mercaderies envaint el final del passeig , tocant al tòtem metàl·lic que marca el límit del municipi. El més esperpèntic del cas era  acreditar com aquests venedors practicaven llurs activitats amb total tranquil·litat,  a l’ombra d’uns cridaners cartells instal·lats en diversos idiomes on s’advertia la prohibició de la venda ambulant i les sancions corresponents de 300 euros. La inutilitat d’aquells cartells seria digna del millor acudit del mestre Eugenio. De sobte, hi va haver una metamorfosi radical quan va aparèixer la policia local: corredisses, la mercaderia desapareix dins uns enormes sacs i la clientela es fa fonedissa.

Hi ha gent carregada de bones intencions que defensa que val més aquesta activitat que no pas la delinqüència; em sembla un argument trampós que no s’aguanta per enlloc

L’espectacle em va semblar tan surrealista que em vaig dedicar a fer unes quantes fotografies. Ai las! Un presumpte manter, dic presumpte, perquè no portava mercaderia a sobre i més aviat semblava un capitost em va increpar: “¿Estás loco? ¡Gilipollas!”. La seva agressivitat verbal em va inquietar.  Vaig optar per una discreta retirada i vaig refrenar els meus impulsos primaris de fer-li la mà o engegar-lo a cagar directament o contestar-li amb un estirabot racista.

Tanmateix em van quedar unes males vibracions que fan que no pugui mirar amb empatia aquest estol de venedors ambulants que ofereix mercaderia falsificada fent la competència deslleial als nostres comerciants.

Hi ha gent carregada de bones intencions que defensa que val més aquesta activitat que no pas la delinqüència; em sembla un argument trampós que no s’aguanta per enlloc. No dubto pas que hi pot haver venedors realment necessitats, però sospito que aquesta feina serveixi realment per a què escapin de la seva situació precària. Darrera d’aquests venedors hi ha un quants espavilats que es fan l’arròs. No cal ser un Holmes per intuir que algú més ben situat ha de repartir tot aquest batibull de mercaderia entre aquella colla de pàries.

Per tant, tolerar el top manta només és perpetuar una explotació laboral i de cap manera s’afavoreix cap integració. Les autoritats tenen mitjans per posar punt i final a aquesta il·legalitat, però no posen fil a l’agulla i s’acostuma a fer la vista grossa.

Jo no sóc pas botiguer, però em poso a la seva pell i tinc una gran amiga del sector que malda per tirar endavant i no tirar la tovallola. Sobreviure cada dia del seu petit negoci esdevé gairebé una tasca titànica, on sovint l’Administració en lloc de facilitar les coses els posa pals i més pals a les rodes. Entenc perfectament la seva indignació davant la permissivitat de les autoritats respecte del top manta. Diner negre a sac, cap contracte laboral, cap garantia de res...però cada dia van fent la seva, davant dels nassos impotents d’aquell botiguer que ho ha de portar tot mil·limètricament, si no vol ser víctima del rigor inclement de les administracions corresponents: local, autonòmica o estatal.

Aquesta amiga tenia ben clar que la solució al top manta és ben senzilla; alhora posava el dit a l’ull al fons del tema. Si existeix aquesta oferta és per una raó ben simple i clara: hi ha compradors! Sense demanda, sense aquest turista respectable, que mai permetria que el seu fill o la seva parella s’hagués de guanyar les garrofes amb aquest activitat miserable de regateig per col·locar quatre “merdes falsificades”, el lamentable espectacle dels manters fa anys que s’hauria acabat. Després aquest cofoi comprador, que haurà adquirit roba o unes ulleres per quatre euros, farà uns grans escarafalls si el seus fills reben uns salari d’escombraria, si els serveis públics no funcionen o les pensions són migrades.

Potser ens caldria a tots repensar aquella màxima ètica que no hauria de fer mai vacances:
“Allò que no vulguis per a tu, no ho vulguis per als altres”.