No voldria caure en el tòpic de tots aquells que surten a veure món i acaben amb la cantarella del “com a casa, no es menja enlloc”. 

Reconec que es difícil deixar a banda el tema sentimental i emocional  en el tema del menjar, que ens porta tantes vegades a dir que “els macarrons que em feia la iaia eren els millors”.  Que tiri la primera pedra el qui no ho ha pensat. En el meu cas he de reconèixer que tal afirmació és moguda per l’amor que posava l’àvia Dolors (la Malaca) en cuinar-los,  i no pas en la seva tècnica, de fet la pasta estava sempre molt passada.

Us vull parlar del treball de camp realitzat durant prop de tres setmanes en un campus per a nens/joves del sud d’Anglaterra. Dir-vos que els casos a estudiar han estat tres franges d’edat, coincidint amb la dels meus fills que van de preescolar al final de la primària.

Per entrar en situació vull esmentar que l’horari del campus era de 9.30 a 15.30h. Per adaptant-nos a les costums del anglosaxons fèiem un bon esmorzar, posteriorment els havia de preparar un mos i el lunch per menjar-lo allà. Sí, lunch; perquè no dinen entaulats, és com un altre mos, això ja ho teníem una mica assimilat.

Les opcions en el nostre cas per portar eren de fruita fresca i seca, entrepans i/o carmanyola. Què passava? Que amb aquestes viandes els catalans estaven una mica descol·locats, fora de lloc, vaja, que no portaven el mateix que els altres.
La resta o el gruix de nens i nenes des dels tres anys als setze, bàsicament portava porcades. Em refereixo que tothom portava aliments processats, dolços industrials, llaminadures, patates fregides, pega dolces, xuxeries en general per donar i regalar. El més sa que podien portar era un d’aquells sandvitxos al més pur estil anglès.

Cadascú pot fer el que vol, però és que voldria fer un incís, ja que ens varen reduir les opcions perquè hi havia un nen al·lèrgic als fruits secs, doncs, ens prohibiren portar-ne, tot i tenir el nen vuit anys; bé, ja m’enteneu...

La cosa no acaba aquí, a part de portar de sèrie un menjar gens saludable, en aquestes parades alimentàries (break time), els jovenívols podien comprar en una zona habilitada més porcades: llaminadures, snacks, etc. Però no disposaven de fruita, amanides, etc. Per molt perplexa que pugui semblar, un infant de quatre anys portava diners per comprar llaminadures. Això explica que estiguin tan bragats en el tema econòmic, de segur!

Vaig entendre el perquè de les grans campanyes que es feien tant a EUA, com a GB  de menjar saludable amb els nens. Podríem pensar que estan fonamentats en una cultura culinària de base nefasta,  però qui som nosaltres per dir això? Els de la dieta mediterrània reinterpretada.

Unes línies potser per reflexionar sobre on anem nosaltres, sobre el que mengem i la normalització dels menjars ultra processats.
Tornem a la torrada amb unes porcions de xocolata, a l’entrepà de pernil, a la fruita fresca sencera, al grapat d’avellanes torrades. No cal fer apologia de l’integrisme nutricional, només cal una mica de seny!

No som el que mengem, però el que mengem ens marca com estarem demà, la nostra salut, l’estat físic i anímic.