Opinió

1-O: Ni oblidem, ni perdonem

Repassant l’article que vaig escriure en aquesta mateixa secció fa un any sobre el Referèndum de l’1 d’octubre, un es pot fer a la idea del canvi que hem viscut com a societat. Aleshores no ens hauríem imaginat l’extremat grau de brutalitat amb què van actuar les forces de seguretat espanyoles desplaçades a Catalunya. I per la part extremadament positiva, ni el més optimista de tots, s’hauria imaginat la gegantina mobilització que hi va haver aquell dia. També a Cambrils. L’operació de l’Estat Espanyol contra l’organització del Referèndum i sobretot l’operació policial del 20 de setembre, van mobilitzar d’una manera inèdita tot un país. Recordo estar a la reunió prèvia convocada per l’ANC, el mateix divendres abans del Referèndum: no hi havia prou voluntaris per cobrir els 10 col·legis electorals, hi havia molts dubtes de com es podria garantir tot el procés i preguntes sobre l’actuació dels cossos policials. Però sempre recordaré quan s’estava plantejant mètodes de resistència pacífica per una possible intervenció policial. Un experimentat en la clandestinitat del final del franquisme, va prendre la paraula i va preguntar: “tot això està molt bé, però som a Cambrils, dels que esteu aquí qui farà tot això?” I el centenar de persones que omplia la sala vam aixecar la mà, tothom. Un petit exemple del canvi mental que havíem fet.

Per un altre costat aquella setmana un simple grup de WhatsApp recollint voluntaris cambrilencs per estar als col·legis electorals, es va anar subdividint en altres grups per tal de cobrir completament la totalitat de col·legis electorals. A les cinc del matí, centenars de cambrilencs ens esperàvem a les portes dels centres electorals. Tant senzill com enorme. Ni finançaments corruptes ocults, ni russos, ni cap de les falsedats amb què ens obsequien, encara cada dia. Molta emoció continguda i finalment arribava aquella urna amb un esclat d’alegria per part del cada cop més nombrós grup de ciutadans. A les 9h del matí començaven les primeres males notícies, amb la saturació dels sistemes informàtics. Vam esperar, i vam començar a rebre notícies de les primeres càrregues policials a altres municipis. No ens ho creiem. Fins on arribaria la bogeria d’aquest Estat? Les imatges de la violència policial que omplien els mòbils, no van evitar, però, que la gent es mantingués a la porta dels col·legis. El mal estar que generaven les intervencions policials a tants indrets de Catalunya, va anar en augment a la tarda amb les notícies de l’atac a l’institut de Mont-roig del Camp.

El tancament dels col·legis es va fer amb abraçades, emoció i llàgrimes. Un any després, però, les emocions s’han esfumat. Del desencís respecte a la UE i la manca de resposta internacional davant d’una vulneració flagrant dels drets humans, vam passar a la ràbia provocada per la humiliant aplicació del 155. I ara ens seguim preguntant: per què no vam aprofitar l’oportunitat de fer efectiva una declaració d’independència? I ara, si de veritat hem recuperat les institucions, a què esperem per desobeir? Ni oblidem, ni perdonem la violència que vam viure aquell 1-O, i tampoc volem que tot aquell esforç titànic d’una ciutadania empoderada es llanci a la brossa per part de les elits pactistes de sempre.