Neu, neu, neu. Que vingui la neu i s’ho emporti tot. Refresqui els carrers, geli les ments i ho arrassi tot mentre s’estén per carrers, rius i sobre les persones. Que ens quedem com Walt Disney durant una estoneta. I quan la tardor calenta, de la que tant es parla, hagi passat; quan la ràbia s’hagi refredat; quan la ignorància i imbecil·litat quedin atrapades en glaçons, NO, necessitem una cosa més potent... Quan la imbecil·litat intencionada quedi atrapada en gel sec, diòxid de carboni en estat sòlid. I, en aquest estat, rebi un bon cop de mall per fer-la miques. Quan el món sencer hagi passat per una #GranNevada, –així, amb hashtag i tot– amb la cara ben fresca, tot torni a començar. Amb més sentit de l’humor i ganes de fer les coses bé, com el primer dia d’un compromís important, posant la millor cara i la millor voluntat.

Un estiu sencer a Sarajevo i rodalies es fa llarg per algú que s’ha criat a la costa, on una petita brisa et porta l’aroma del mar sense moure un sol múscul des del sofà en què t’has deixat anar després de dinar. El braç acariciant les rajoles del terra per sentir una mica de fresqueta i el cap orientat a la porta oberta del balcó, per on s’escola l’olor a aigua salada i el so de les cortinetes de plàstic ballant suaument. Però, contràriament al que imaginava, tres hiverns sencers a Sarajevo es viuen com un privilegi per algú que s’ha criat a cota 0. La il·lusió infantil de veure caure les primeres volves de la temporada; el somriure d’observar neu fins on allarga la vista en cada camí quotidià; la sensació de viure en un circ i ser l’acròbata més intrèpida pel simple fet de moure’t entre la neu, sense caure ni quedar colgada.

El desembre passat la meteorologia em va regalar una nevada impressionant com a comiat de la meva ciutat. D’aquelles on la gent s’aboca als carrers (com pot) i passeja i improvisa batalles amb boles de neu i es fotografia fent posats impossibles i somriu davant aquella grandiositat que és la neu, que et fa sentir que casa teva és més còmoda i calenteta del que recordaves abans de la nevada i que ets una valenta per encarar-te amb el fred tan sols pel fet de posar un peu a un exterior de -10°.

Després ve l’època de desgel... La neu que ha estat respectada es desfà majestuosament, descobrint amb la seva desaparició plantes que comencen a florir. La neu que ha caigut en els llocs de pas es converteix en una mena de granissat de cafè americà, que condueix a l’ensopiment i a recordar-te que la vida és un camí gris, que la neu esplèndida va durar dos dies i després, el pas de les persones, cotxes, bicicletes... de la vida... la va tornar vulgar i bruta.

Neu, neu, neu. Que vingui la neu i ens porti aquesta esperança. La de que tot pot canviar. Que ens deixi una capa blanca i freda on dibuixar de nou.

Tot està per fer.

Quan arribi el desgel no demano capolls florint, el meu “happy flowerisme” també té sentit del ridícul. Em conformo amb què, quan arribi el desgel, la imbecil·litat se sublimi amb la neu carbònica, que s’evapori per no ferir a ningú, mai més. Potser així podria tornar a creure en els versos de Miquel Martí i Pol quan escrivia que tot és possible: “I, en acabat, que cadascú es vesteixi com bonament li plagui, i via fora, que tot està per fer i tot és possible”.