El fet de reviscolar la figura d’un religiós que actuà abans del segon Concili Vaticà, en una societat amb un elevat grau de laïcisme i, fins i tot, de descrèdit de l’Església és arriscat

El programa d’actes de l’Any Cardenal Vidal i Barraquer demostra el gran interès per revisitar i divulgar la figura d’aquest insigne personatge, fill de Cambrils, població amb la qual, sempre que pogué, mantingué el vincle. El règim franquista, especialment durant els primers anys, féu grans esforços per silenciar la figura del cardenal arquebisbe, revestint-lo d’una sèrie d’etiquetes equívoques, que el convertien en massa incòmode per al projecte nacionalcatòlic. Tanmateix, no fou possible doblegar la tenacitat dels eclesiàstics de base que, al llarg de la dictadura, mantingueren viu el seu record, el divulgaren i en reivindicaren el seu llegat. Aquest procés de manteniment i aprofundiment en el record del cardenal pivotà entorn de les diferents efemèrides que se succeïen (el seu traspàs el 1943, el centenari del naixement el 1968 o el semicentenari de la mort el 1993), en què aconseguí suscitar l’interès de la població.

Ara bé, instal·lats en el segle XXI, és evident que el rol social de l’Església ha canviat molt d’aleshores ençà. El fet de reviscolar la figura d’un religiós que actuà abans del segon Concili Vaticà, en una societat amb un elevat grau de laïcisme i, fins i tot, de descrèdit de l’Església és arriscat. No resulta fàcil, doncs, acostar el cardenal Vidal i Barraquer entre les generacions més joves ni aquelles persones més indiferents envers el catolicisme. Però si volem fer memòria del passat, per entendre la història que ha configurat el món que coneixem fruit de l’enorme complexitat de les accions humanes, hem d’encarar el repte de divulgar la dimensió humana del personatge i les circumstàncies de l’època que li tocà viure. La figura de Vidal i Barraquer ha estat analitzada, en gran mesura, des del punt de vist històric i, generalment, per autors que són o han estat religiosos. Fou un personatge que actuà en les altes esferes de l’Església en un període clau de la nostra història: la dictadura de Primo de Rivera, la Segona República i la Guerra Civil Espanyola. L’estudi del seu paper durant aquell temps ajuda a aprofundir en aquelles complexitats de la història que anomenàvem. Fou un home conseqüent amb els seus valors i conviccions. Defensava l’autonomia de l’Església respecte als poders civils, una idea que sostingué amb fermesa davant les imposicions de Primo de Rivera, per la qual cosa esdevingué la meta d’una campanya d’atacs i difamacions des de la premsa centralista. Un home injuriat i rebutjat per l’ultracatolicisme espanyolista, anys més tard fou reivindicat també pel catalanisme, sense professar- lo. Amb l’adveniment de la República, acceptà la legitimitat del nou règim i oferí diàleg a totes les autoritats civils, a qui no s’estigué de denunciar els errors que, al seu entendre, s’estaven cometent en matèria religiosa.

Una de les decisions irreversibles de la seva vida, que havia de condicionar el seu futur, fou la negativa a signar la carta col·lectiva dels bisbes espanyols de 1937, en què es justificava l’alçament de l’Exèrcit. Això li comportà que fos destinat al més humiliant ostracisme per part dels franquistes. És interessant la valoració que en fa l’historiador Manuel Fuentes, el qual no considera que Vidal i Barraquer fes un acte d’he - roïcitat, sinó que, simplement, fou una persona que prengué consciència global de la realitat amb intel·ligència i cregué trobar-hi una resposta. Aquesta és l’altra dimensió, a més de la històrica, en què s’ha aprofundit en el personatge: la seva acció. Sense ser un pensador –ja ho deia el pare Josep Massot, pel qual el cardenal no fou ni un intel·lectual ni un polític–, Vidal i Barraquer fou un home de gran alçada humana, un pastor de l’Església de tarannà humil i proper, pragmàtic, moderat i prudent. Sens dubte, amb mentalitat conservadora, però tenia clar que l’Església havia d’estar compromesa amb el poble. I així ho defensà, tant a casa com a l’exili. El seu cas presenta certa similitud amb el de l’abat Escarré, que acabà “tatxat” pel franquisme per haver defensat aquesta idea de l’Església propera al poble, per la qual cosa també acabà exiliat. El cardenal Vidal i Barraquer visqué amb dolor els darrers anys de la seva vida, però morí lliure.