El Francesc d’Assís Vidal i Barraquer ha compartit la vida de Cambrils amb tots nosaltres, l’hem fet partícip sense adonar-nos-en. Festes majors, batejos, enterraments, caps d’any...

Cara de bona persona. Tranquil. Amable. Fort. Aquests són els sentiments que, ja des de petita, m’han despertat les diferents imatges que he vist de Francesc d’Assís Vidal i Barraquer, el Cardenal de la Pau. Tot i els esforços de la Revista per recordar i honrar durant tots aquests anys la seva figura, la seva actitud conciliadora i assertiva davant de situacions duríssimes, on li hagués estat més fàcil acollir-se a l’ombra allargada de la bona relació entre el Règim i l’Església, mai m’havia immers conscientment a conèixer la seva història. He trigat anys a descobrir, més enllà del seu nom, el que realment va representar per al país i per Cambrils. Si algú anomena el Cardenal Vidal i Barraquer em trasllado directament a la plaça de l’Església de Santa Maria de Cambrils, a la figura instal·lada en honor seu l’any 1978, quan per fi les seves despulles van tornar a casa.

Des del paper actiu que va tenir Josep Salceda i Castells en el retorn de les despulles del Cardenal, continuant amb els seus textos a la Revista, fins a l’acurat treball de recer - ca fet en aquest últim número, els companys de Revista Cambrils han treballat per fer-nos entendre la importància de Vidal i Barraquer i l’orgull que hem de sentir per haver nascut en el mateix poblet, abans, en la mateixa ciutat, ara, que és Cambrils.

Podeu engreixar els vostres coneixements sobre la vida del Cardenal Vidal i Barraquer i satisfer la vostra curiositat en la resta de pàgines d’aquesta edició, ¡no us decepcionaran! Del que jo us vull parlar és del Cardenal del poble, que tot i no poder trepitjar casa seva durant anys, va morir a Suïssa i no van poder retornar les seves despulles fins al cap de 30 anys per poder descansar a la Catedral de Tarragona, tal com era el seu desig. Tot i viure una injusta quantitat d’anys fora de Cambrils, forma part de la nostra cultura. A casa hi té una escola que porta el seu nom; quan va néixer al seu carrer li deien de la Fira o de Santa Maria, però des de 1914 que també porta el seu nom i, com ja us imagineu, la figura que més m’agrada, a la plaça de l’Església hi té una estàtua.

El Francesc d’Assís Vidal i Barraquer ha compartit la vida de Cambrils amb tots nosaltres, l’hem fet partícip sense adonar-nos-en. Festes majors, batejos, enterraments, caps d’any... L’estàtua del posat amable ho observa tot i forma part del paisatge en les alegries i en les triste - ses de les persones que l’envolten. De la canalla que s’hi enfila tot jugant esperant que els grans acabin de fer petar la xerrada; dels armats que fan el passadís als tabernacles en la processó de Divendres Sant; de les persones que volen tenir una vista privilegiada de l’actuació del Ball de Bastons o la Colla Gegantera en la Festa Major d’Hivern i es col·loquen en el pedestal, al seu costat; dels ulls bri - llants i els riures amples de Cap d’Any quan les colles que es reuneixen per menjar el raïm al toc del campanar de Santa Maria acaben la festa guarnint el cardenal tal com l’ocasió mereix; de tantes i tantes persones i moments...

Estic segura que si ens pogués observar se sentiria feliç de veure la llibertat que es respira en comparació amb l’època que li va tocar viure. Però, si pogués observar una mica més lluny de la plaça... Què pensaria en veure presos polítics i persones a l’exili? Quina seria la seva postura?