Sopes de farigola a la presó de Montblanc
Any Cardenal Vidal i Barraquer
La biografia del Cardenal Vidal i Barraquer escrita per Mossèn Ramon Muntanyola i reeditada recentment pel pare Josep Massot dins les publicacions de l’Abadia de Montserrat ens explica detalladament com va ser la seva detenció del cardenal a Poblet i el seu empresonament a la presó de Montblanc els dies 23 i 24 de juliol de 1936. Des del moment en què va ser editat el llibre, censurat en un primer moment, fins a dia d’avui noves fonts escrites i orals reforcen la crònica de Muntanyola i ens permeten entreveure que la salvació del nostre cardenal no fou casual i que la fermesa de diversos montblanquins permeteren el seu alliberament vers a l’exili.
Noves fonts escrites i orals reforcen la crònica de mossèn Ramon Muntanyola i ens permeten entreveure que la salvació del nostre cardenal no fou casual
Aquest episodi històric roman encara en la memòria de moltes famílies de la vila ducal com és el cas de les germanes Maria i Mercè Folch Serra. Gràcies a l’amistat que mantenia el seu pare, Salvador Folch Roselló amb l’alcalde d’aleshores, Jaume Foguet March, sabem nous detalls sobre el cotxe escollit pels revolucionaris en el seu intent infructuós de transportar el Cardenal des de Vimbodí a l’Hospitalet de Llobregat. Les germanes Folch recorden haver sentit explicar al seu pare que el cotxe i el conductor eren de Montblanc, l’home que tenia una tocineria a plaça del poble feia també de xofer ocasional. Aquest conductor conscient del que portava entre mans va ser el primer a avisar del que estava passant als empleats del taller d’un garatge anomenat Lligonya, proper al pont vell de Montblanc. Entenem doncs que es tracta de la primera aturada del cotxe relativa a la manca de combustible, sobre la segona averia, les germanes apunten que va ser simulada i intencionada, una estratègia per donar temps als empleats del taller per avisar a l’alcalde i actuar contra les persones que retenien al Cardenal i el seu secretari Joan Viladrich. Un cop alliberat el Cardenal, el mateix Foguet hauria ofert casa seva per allotjar al Cardenal i acompanyants, però finalment es va escollir la presó com a lloc més segur. En aquest sentit, es va fer una crida de voluntaris que poguessin fer guàrdia a la presó. Eren uns moments molt convulsos i algunes famílies per por a represàlies s’hi negaren contestant “no hi ha res que duri cent anys”. Montblanc aleshores era governat pel Comitè Antifeixista amb Ramon Porté Dalmau i Josep Folch i Folch al capdavant, l’alcalde d’aleshores Jaume Foguet March havia estat relegat a un paper secundari, però sembla que va mantenir un paper actiu en l’afer del Cardenal. El pare de les germanes Folch, Salvador Folch Roselló, fou un d’aquest voluntaris, encara recorden a la seva mare avisant-lo: “Salvador, pensa que tens tres fills”. Fent cas omís a les advertències agafà una clau anglesa i se la posà darrera els pantalons simulant un arma de foc camí a la presó. Allí va tenir la oportunitat de saludar el Cardenal juntament amb altres persones del poble i transmetent- li un missatge de calma. L’avi de les germanes Folch, el carlista Anton Serra Foguet, també va decidir formar part d’aquest comitè de vigilància i arribat a la presó li preguntà al Cardenal si tenia gana i si volia que li preparés unes sopes de farigola, el Cardenal acceptà l’oferiment i novament va enfilar cap a casa per a preparar les sopes. Les germanes Folch que coneixien Mossèn Muntanyola van explicar-li tot plegat després d’haver escrit la seva biografia, Noves fonts escrites i orals reforcen la crònica de mossèn Ramon Muntanyola i ens permeten entreveure que la salvació del nostre cardenal no fou casual aquest últim lamentà no haver pogut incloure al llibre l’encert del conductor anònim que va donar el primer avís de socors.
La digitalització de la premsa local editada els anys 80 i 90 a Montblanc aporta més informació d’aquest episodi. Arribada la democràcia i amb el retorn de moltes persones de l’exili es tornava a parlar amb llibertat del que va passar a Montblanc aquell juliol de 1936. És el cas de Ramon Porte Dalmau (1898-1996), aquest montblanquí va pertànyer com hem dit més amunt al Comitè Antifeixista local en representació de la CNT. En una entrevista publicada a la revista Espitllera el febrer de 1987 explicava com va viure la detenció del Cardenal en la seva condició de màxima autoritat i les gestions realitzades per al seu lliurament als mossos d’esquadra de la Generalitat. Molt crític amb les memòries escrites pel també montblanquí Lluís Vives i Poblet, sentenciava que els milicians de l’Hospitalet foren detinguts i desarmats per un control del mateix comitè antifeixista. Eren joves de vint-i-pocs anys, un era germà dels Cano, una família anarquista de l’Hospitalet. Els milicians ingressaren a la presó unes hores fins que van ser documentats, després foren alliberats sopant a la fonda de l’estació de Montblanc sense rebre cap amenaça.
Porté també recordava l’arribada del diputat del Parlament de Catalunya el doctor Joan Soler i Pla exigint l’alliberament del Cardenal. Des del comitè antifeixista de Montblanc s’exigia un document signat de responsabilitat per la custòdia del Cardenal. Després d’una hora de discussió amb el diputat Porté va parlar telefònicament amb el conseller Ventura Gassol que li digué: “Però que no veieu que no té importància, amic Porté? Per què el voleu vosaltres? Però no veieu que la Generalitat i la CNT són amigues? Sense arribar a un acord, el mateix president Companys trucà a Montblanc a instàncies de Ventura Gassol demanant a Porté el lliurament. Després d’una conversa de quinze minuts, Companys accedí a enviar l’odre signada amb un motorista. Quan es produí el lliurament del Cardenal, Porté ja dormia després de quatre dies en vetlla, s’encarregà de fer-ho Ramon Gaya. Porté afirmava: “No volien donar papers, sols de paraula, ni ell ni l’altre, i sabeu per què? Perquè tenien por”.
Porté també relata la tornada dels milicians que havien estat desarmats dos o tres dies després de l’alliberament del Cardenal. Exigien les armes i explicacions a tot el que havia passat, es produí una forta discussió, Porté els escridassà: “Al front hauríeu d’estar! i no fotent el pinxo ni marcant pistola a Montblanc!”. També Ramon Gaya del comitè els digué: “Nosaltres ja som grans, vinga va, ja sabem què fem... I no venim a casa vostra a arreglar res, cadascú a la seva”. Sembla, doncs, que aconseguiren apaivagar els ànims i la cosa no va anar a més.
Molt crític amb les memòries escrites pel també montblanquí Lluís Vives i Poblet, sentenciava que els milicians de l’Hospitalet foren detinguts i desarmats per un control del mateix comitè antifeixista
Treballant l’hemeroteca trobem una entrevista que fa Lluís Carod Rovira al montblanquí Josep Folch i Folch just retornat del seu exili a Mèxic l’any 1975. Membre també del comitè antifeixista de Montblanc, aporta una altra vivència sobre els fets ocorreguts a la vila ducal: “ara us explicaré el cas del cardenal Vidal i Barraquer. Com que ell havia intervingut per atenuar la pena del nostre govern, durant el bienni negre, jo vaig decidir ajudar-lo. A Montblanc el vaig fer entrar a la presó perquè era el millor lloc on podia estar. Jo vaig marxar cap a Barcelona on hi havia el govern reunit i els vaig exposar el cas. Immediatament, el diputat doctor Soler i Pla va comparèixer a Montblanc, acompanyat per dos mossos d’esquadra, com a enviat especial de la Generalitat. Jo vaig pregar al cardenal i al seu acompanyant que es vestissin de paisà. Vam anar a cal sogre de l’exalcalde Ros, que era sastre, i d’allà era la roba de la seva mida. Cap a Barcelona, cap a Itàlia en un vaixell [...] Anys després, en ple exili de tots dos, em van arribar notícies que el cardenal havia dit que em recordava sempre per haver-li salvat la vida. Es veu que m’havia beneït no sé quantes vegades!”.
Les germanes Folch, m’expliquen que quan es produí l’alliberament del Cardenal de la presó de Montblanc, aquest s’acomiadà amb les paraules següents: “allà on vagi resaré per vosaltres i les vostres famílies”.