L’Assemblea Nacional francesa ha votat aquest passat juny la prohibició d’emprar telèfons mòbils a les escoles i instituts fins els 15 anys. Aquesta mesura l’ha promoguda el partit del President Macron amb l’argument que el seu ús provoca nombroses disfuncions incompatibles amb la millora del clima escolar. Alhora s’incideix en l’estona d’esbarjo on es considera que pot ser negatiu en reduir l’activitat física i limitar les interaccions socials. Segons els diputats de La República en Marxa, el partit del president, pot fomentar pràctiques de risc com el ciberassetjament o el cibersexisme, així com exposar els alumnes a continguts violents o pornografia.

La mesura, per ser efectiva, encara ha de veure el vistiplau del Senat, però ja ha despertat una encesa polèmica a casa nostra. Molts discursos abrandats, contraris a les prohibicions, que fan molta patxoca, però que sovint són elucubracions buides de gent que està a anys llum de la realitat escolar.

No sé si la mesura podrà millorar la convivència escolar i el rendiment acadèmic a França, però em sobta el desvergonyiment de tant expert de cartró pedra, menyspreant les consideracions de les autoritats acadèmiques gal·les que van esperonar a endegar aquesta prohibició. Un país com el nostre, amb un fracàs escolar superior al de França potser requeriria un xic més d’humilitat abans de fer-se el saberut. Doncs, no, fins i tot el flamant Conseller d’Ensenyament ha opinat sobre el tema amb allò tan bonic i tan buit del no prohibir.

La meva experiència personal de docent és que la canalla a l’hora del seu esbarjo, si tenen el mòbil a mà, deixen d’interactuar i relacionar-se: entre els que estan abduïts per la pantalla o aquells que s’aïllen amb els auriculars, tothom perd una ocasió privilegiada per xerrar, comentar coses, jugar. Aquesta eina fomenta l’individualisme i no albiro a descobrir-li cap avantatge.

Pel que fa a les bondats acadèmiques de l’aparell, tampoc les sé apreciar gaire. La cerca d’informació en aquelles minipantalles només pot alimentar miopies i que la canalla es dispersi encara més, en un món que ja els sobreestimula prou. Ja ho sé, les patums pseudopedagògiques em diran obsolet, dinosaure del juràssic i bla, bla, bla… Però jo porto 26 anys a les trinxeres i ells estan en despatxos; alguns brillants desertors del guix, altres que han estat tan a prop d’una aula com un servidor del planeta Mart.

El meu escepticisme sobre les bondats de les noves tecnologies a l’aula ja va evidenciar-se en aquell estrepitós fracàs de l’1X1 on l’antiquat i decimonònic llibre de text quedava arraconat per uns meravellosos ordinadors personals

No nego que en ocasions puntuals, a bon criteri del professional, el mòbil pugui resultar convenient. Tanmateix, d’un ús episòdic i concret a considerar que el mòbil a l’aula és quelcom fabulós, imprescindible i que obre un munt de possibilitats a l’alumnat, hi va un tot un món. Ens semblarà antiquat, arcaic, desfasat, periclitat, però una andròmina tecnològica no pot bandejar ni un bon llibre de text ni una explicació.

El meu escepticisme sobre les bondats de les noves tecnologies a l’aula ja va evidenciar-se en aquell estrepitós fracàs de l’1X1 on l’antiquat i decimonònic llibre de text quedava arraconat per uns meravellosos ordinadors personals. A l’hora de la veritat, un gran foc d’encenalls i un desastre fefaent. El desfasat llibre va tornar a ensenyorir-se de molts centres i l’1X1 va passar a millor vida.

Creure que el mòbil o l’ordinador convertiran l’alumnat gandul i desmotivat en unes llumeneres té molt de pensament màgic i de papanatisme pueril. Només cal recordar aquell conte clàssic del senyor que es firava unes ulleres per poder llegir, cap d’elles li anava bé, fins que el pacient venedor va descobrir que no sabia llegir!

No tinc clar si cal prohibir i penalitzar l’ús de mòbils a les aules, però el que sí que constato és que és una arma de distracció massiva.