Durant una colla d’anys ens hem volgut creure la història de la Transició modèlica a Espanya, amb un relat fet a mida dels manuals escolars per aprovar les PAU i poca cosa més.

El relat gairebé hagiogràfic del pas del Franquisme a la Democràcia ha omplert pàgines de llibres, premsa, i mitjans audiovisuals. Que si era un procés exemplar, que si resultava gairebé un paradigma a exportar, que si naps o que si cols.

Quan hom parlava de procés pacífic, contrastant-lo amb la via eslovena que va costar desenes de víctimes abans d’assolir la seva independència, jo considerava que era un analista amb poca memòria o algú malintencionat: els atemptats dels advocats laboralistes a Atocha el gener del 1977, els morts en manifestacions obreres a Vitòria, els centenars de víctimes mortals en atemptats d’ETA, les accions sagnants del GAL, etc., etc.. El total de morts s’acosta al miler, per tant moltes més baixes humanes que en el procés eslovè. Un cas que ha servit a la caverna madrilenya i llurs corifeus per abraonar-se famolencs contra el President Quim Torra.

Resultava xocant comprovar com “els fatxes” de tota la vida, no endebades el Dictador va morir al llit, desapareixien de l’escena política en un pim-pam. Només un caspós Blas Piñar i quatre estrafolaris nostàlgics del Franquisme, donaven la cara reivindicant les essències d’una Dictadura, una irregularitat política en el context europeu de la postguerra fins els anys 70 del segle XX. Fuerza Nueva mai va superar un anecdòtic escó al Congrés dels Diputats; per altra banda amb la sopa de lletres de partits falangistes o filofeixistes: España 2000 o Democracia Nacional, només apareixien molt puntualment, i normalment relacionats en aldarulls violents. Ja formaven part del guió anual: cada 12 d’octubre, Dia de la Hispanidad, sortien quatre arnats personatges enarborant unes insígnies més properes als temps dels faraons que no pas a la realitat d’una Espanya del segle XXI.

Però sembla que el procés sobiranista ha estat el reactiu que ha fet ressuscitar un zombi. Em sospito que esdevé una explicació un pèl simplista o esbiaixada. En un món globalitzat com l’actual, amb unes extremes dretes sense complexos en països amb molta més tradició democràtica que nosaltres, resultava quelcom xocant que a Espanya no ensenyés la poteta per sota la porta.

En un país on la Fundació Francisco Franco ha anat rebent subvencions de l’erari públic, un estol de nostàlgics del passat han estat ben cofois a l’aixopluc de formacions que s’omplen la boca parlant de la unitat d’Espanya: PP i Ciudadanos. Tanmateix, l’ultradreta ja apuntava maneres amb Manos Limpias, curiós sindicat i persistent convidat d’acusació particular en tots els judicis, fins que es va descobrir de quina mena era el “Chiringuito” del senyor Luis Pineda; aquest artefacte ultra ha acabat acusat dels greus delictes d’estafa, extorsió administració deslleial i pertinença a organització criminal.

Ara ha sorgit Vox amb una gran força a les darreres eleccions andaluses del passat 2 de desembre. Fa uns anys era simplement una pintoresca formació representada per una altra joia de la corona: l’impagable Alejo Vidal-Quadras, ex-militant del PP i vicepresident del Parlament Europe

Ara ha sorgit Vox amb una gran força a les darreres eleccions andaluses del passat 2 de desembre. Fa uns anys era simplement una pintoresca formació representada per una altra joia de la corona: l’impagable Alejo Vidal-Quadras, ex-militant del PP i vicepresident del Parlament Europeu. Les alarmes s’han disparat amb la irrupció del partit del senyor Santiago Abascal, un jove ex-militant del PP apadrinat per l’inefable Aznar i protegit per la portentosa lideresa, Esperanza Aguirre. Els resultats han estat aclaparadors: han obtingut 12 escons, 391.274 vots, representació a totes les províncies, gairebé l’11% de l’electorat ha confiat en els missatges populistes, xenòfobs, anticatalanistes i primaris del líder de Vox; curiosament, fa 4 anys només havien aconseguir 8.341 vots!

Un magnífic programa de la televisió pública basca ETB2, 360 Grados, presentava el perfil d’aquest “pájaro”, el tal Abascal com un polític aprofitat, oportunista i arribista; vaig tenir ocasió de seguir-lo per TV3, en el programa Sense Ficció i recomano als meus lectors que se’l mirin per la xarxa.

Malgrat tot, l’allau de vots presents i possibles vots futurs de l’extrema dreta no s’explica tan sols per la capacitat d’un espavilat amb capacitat d’entabanar un personal d’escassa maduresa política. En realitat, els ultres no han marxat mai! I ara, aprofitant els aires europeus i les habilitats d’un vividor de la política com és el senyor Abascal, rebroten sense cap complex.

Res de nou sota el sol d’Espanya.