Allà on tot comença i acaba. I acaba i comença... Amb el 2019 tot comença per tu o potser tot acaba, o, segurament, tot continua igual. A Queenstown, Nova Zelanda, hi vaig passar un Nadal. En un restaurant amb vistes al llac Wakatipu. Mentre jo descobria plats nous en un entorn estrany amb embolcall nadalenc, però fons de rotllo de paper de vàter, és a dir, buit; la meva família dormia plàcidament a Cambrils esperant l’arribada del 25 de desembre. Mentre ells celebraven el dinar de Nadal, jo m’esforçava per mantenir els ulls oberts durant l’Skype que vam fer a les 5 del matí del meu Sant Esteve. En aquell Nadal a Queenstown em semblava que tot començava, un nou projecte de vida i, en realitat, tot acabava. Però donava pas a una altra història que, ara mateix, no canviaria per res del món, i que, si me l’haguessin ofert, segurament no l’hauria volgut.

A Christchurch vaig celebrar el canvi d’any. En una ciutat on tot començava, després d’anys on la natura els avisava que tot podia acabar. Durant tres anys seguits va patir terratrèmols on van morir més de 185 persones, encara ara es produeixen rèpliques i la ciutat ha d’aprendre a recuperar-se rere cada ensurt i cop. Tot acaba, però tot continua. Mentre acomiadava l’any compartint una ampolla de Captain Morgan, m’abraçava a una dona portuguesa que havia conegut el matí anterior, gaudint del moment i pensant que la meva trobada amb ella, el seu fill Tiago i el seu marit acabarien aquella mateixa nit. Un mes després compartia el mateix sostre amb ells i acompanyava el Tiago en les seves primeres passes a Sidney. Cinc mesos més tard, els estava visitant a casa seva, a Sant Feliu de Guíxols.

Cada vegada que m’he vist en la situació de desitjar bones festes, sempre ho he fet amb aquesta fórmula: “Que passis les millors festes possibles”. Possibles per tu, per la situació en què et trobes i de la manera que tu puguis estar millor amb el que tens i vius; que ningú t’ha d’obligar a estar feliç perquè toca.

Les següents festes nadalenques van ser les més tristes que, de moment, he viscut mai. Quin mal feien les felicitacions que m’indicaven que havia de gaudir d’unes bones festes, les imatges d’amics fent brindis plens de somriures i de flaixos, i el living la vida loca que es respirava per cada cantonada i xarxa social. El buit a l’estómac era molt gros. Vaig acabar entenent que per molta gent que tingués al voltant, aquells moments de soledat no me’ls trauria ningú, que tocava passar aquell dolor més intern, la part de l’iceberg que no es veia, sola. Acceptar que les meves festes no serien com les dels murs de Facebook i que, de fet, tampoc en tenia cap ganes.

A partir d’aquell Nadal, cada vegada que m’he vist en la situació de desitjar bones festes, sempre ho he fet amb aquesta fórmula: “Que passis les millors festes possibles”. Possibles per tu, per la situació en què et trobes i de la manera que tu puguis estar millor amb el que tens i vius; que ningú t’ha d’obligar a estar feliç perquè toca. Ja vindran temps millors, perquè vénen. Perquè tot acaba, però també tot comença.

Aquest 2018 no he tingut unes festes living la vida loca, ni ha passat res d’especial; simplement he gaudit dels moments de descans a casa, dels moments de parlar amb la família, d’agafar una mà, d’observar una conversa a taula i m’ha agradat. Tinc la sensació que amb el 2019 estan començant bons auguris, però potser m’equivoco. A Queenstown i a Christchurch no la vaig encertar, encara que tot va portar on sóc ara. Així que, benvingut Christchurch. Que Christchurch sigui el repte, que l’enfrontarem amb ganes i el “que bé que s’està, quan s’està bé”, ja tornarà. Potser fugaçment o de forma prolongada en el temps, mai és igual, però els bons moments, sempre tornen.