TV Cambrils
En el moment descriure aquest article encara no shan iniciat les emissions de la televisió local i, en canvi, quan el llegiu és probable que això ja hagi succeït. És a dir, que escric sense haver vist el producte i sense haver vist tampoc les emissions de prova de la passada Fira i, per contra, els lectors és possible que ja shagin format alguns criteris per avaluar-lo. Molt millor així, perquè daquesta manera podré oferir algunes idees sobre el mitjà independentent de lús que sen faci.
No és el primer cop que defenso la creació i existència duna televisió local, fins i tot amb diners públics. De fet, com si no? No només com un mitjà de comunicació, que és molt poderós i efectiu. També com un element de cohesió social, de la qual una comunitat que creix a raó de 1.000 habitants o més cada any nestà molt mancada. La suma per al·luvió de tots aquests nous cambrilencs fa perdre certament les referències al passat comú i, fins i tot, posa en una situació difícil compartir eficaçment la realitat present. Un mitjà de comunicació tan poderós com la televisió és una arma indiscutible per aconseguir aquests objectius i, doncs, construir la societat cambrilenca del futur, una societat amb identitat pròpia i diferenciada, i capaç dintegrar tants dels seus habitants com sigui possible. Perquè, amb uns índexs de nous residents tan elevats, el risc desdevenir ciutat-dormitori no és menystenible.
Estic, doncs, totalment a favor de la creació de TV Cambrils sota limpuls de lajuntament, ja que no pot ser duna altra manera. Totes les televisions locals, siguin de titularitat pública o privada, han nascut amb el suport municipal. Algunes, com és el cas de Cambrils, lligades directament al pressupost municipal. Altres, promogudes per empreses privades però que sempre han aconseguit convenis amb contraprestació econòmica, despècies, o de totes dues coses amb els poders públics locals. És lògic, atesa la inversió a efectuar. Limportant és que, en lesfera de la cosa pública, la televisió local no esdevingui una arma de confrontació. En aquest cas, no tinc la sensació que les coses vagin per aquest camí, sinó que més aviat la gestació sha embolcallat dun clima de consens.
Però el més important encara està per fer. I és el dia a dia de la nova televisió. Les primeres setmanes seran clau perquè la gent sen formi una opinió. Cada programa es mirarà amb lupa i darrere cada intervenció dun polític es voldrà descobrir el secret del nou mitjà de televisió. I només nhi ha un de secret: una bona elecció del personal i, després, coratge i valentia per deixar-los treballar amb llibertat i independència. I sabent que aquesta nova televisió tindrà aspectes a millorar i que també cometrà errors que caldrà corregir. Com tots els mitjans de comunicació. Però la televisió és un mitjà molt exposat és laltra cara de la moneda del seu enorme poder i és fàcil caure en la temptació de sobredimensionar les seves mancances, especialment en una societat en què, només perquè ens passem dues o tres hores al dia davant la pantalla, tots ens considerem uns experts en televisió.
Cal demanar una certa dosi de paciència a laudiència perquè les peces de la nova maquinària sajustin adequadament. Però, sobretot, cal exigir als dirigents polítics la intel·ligència suficient perquè, un cop impulsada la creació de la televisió, sens sàpiguen mantenir prou allunyats de la gestió per no malmetre el seu capital: la credibilitat, fonamentada en el pluralisme i la independència de criteri. La nova televisió costarà diners a les arques públiques. La diferència entre una bona i una mala actuació dels polítics és que aquests recursos serveixin per bastir un element de centralitat en la convivència local o bé, simplement, per fer un nou canal de publicitat i propaganda. Molt car, per cert.
No és el primer cop que defenso la creació i existència duna televisió local, fins i tot amb diners públics. De fet, com si no? No només com un mitjà de comunicació, que és molt poderós i efectiu. També com un element de cohesió social, de la qual una comunitat que creix a raó de 1.000 habitants o més cada any nestà molt mancada. La suma per al·luvió de tots aquests nous cambrilencs fa perdre certament les referències al passat comú i, fins i tot, posa en una situació difícil compartir eficaçment la realitat present. Un mitjà de comunicació tan poderós com la televisió és una arma indiscutible per aconseguir aquests objectius i, doncs, construir la societat cambrilenca del futur, una societat amb identitat pròpia i diferenciada, i capaç dintegrar tants dels seus habitants com sigui possible. Perquè, amb uns índexs de nous residents tan elevats, el risc desdevenir ciutat-dormitori no és menystenible.
Estic, doncs, totalment a favor de la creació de TV Cambrils sota limpuls de lajuntament, ja que no pot ser duna altra manera. Totes les televisions locals, siguin de titularitat pública o privada, han nascut amb el suport municipal. Algunes, com és el cas de Cambrils, lligades directament al pressupost municipal. Altres, promogudes per empreses privades però que sempre han aconseguit convenis amb contraprestació econòmica, despècies, o de totes dues coses amb els poders públics locals. És lògic, atesa la inversió a efectuar. Limportant és que, en lesfera de la cosa pública, la televisió local no esdevingui una arma de confrontació. En aquest cas, no tinc la sensació que les coses vagin per aquest camí, sinó que més aviat la gestació sha embolcallat dun clima de consens.
Però el més important encara està per fer. I és el dia a dia de la nova televisió. Les primeres setmanes seran clau perquè la gent sen formi una opinió. Cada programa es mirarà amb lupa i darrere cada intervenció dun polític es voldrà descobrir el secret del nou mitjà de televisió. I només nhi ha un de secret: una bona elecció del personal i, després, coratge i valentia per deixar-los treballar amb llibertat i independència. I sabent que aquesta nova televisió tindrà aspectes a millorar i que també cometrà errors que caldrà corregir. Com tots els mitjans de comunicació. Però la televisió és un mitjà molt exposat és laltra cara de la moneda del seu enorme poder i és fàcil caure en la temptació de sobredimensionar les seves mancances, especialment en una societat en què, només perquè ens passem dues o tres hores al dia davant la pantalla, tots ens considerem uns experts en televisió.
Cal demanar una certa dosi de paciència a laudiència perquè les peces de la nova maquinària sajustin adequadament. Però, sobretot, cal exigir als dirigents polítics la intel·ligència suficient perquè, un cop impulsada la creació de la televisió, sens sàpiguen mantenir prou allunyats de la gestió per no malmetre el seu capital: la credibilitat, fonamentada en el pluralisme i la independència de criteri. La nova televisió costarà diners a les arques públiques. La diferència entre una bona i una mala actuació dels polítics és que aquests recursos serveixin per bastir un element de centralitat en la convivència local o bé, simplement, per fer un nou canal de publicitat i propaganda. Molt car, per cert.