El desprestigi de la Renfe (I)
Al desgavell ocorregut a laeroport del Prat el mes dagost i a les reclamacions usuals per millorar el trànsit rodat que pateix els col·lapses de cada estiu, shi han afegit ara els problemes en el transport ferroviari. Destinaré aquest mes i el proper a parlar-ne, perquè el tema sho val prou. Fa deu anys que sóc usuari habitual del tren de Barcelona i podria explicar un bon munt de situacions de tots colors, des danècdotes efímeres, daquelles que provoquen una rialla burleta per la ineptitud del servei, a autèntiques situacions grotesques -com la que explicava el company Jordi Moreno no fa gaire en aquesta mateixa revista-, que originen moments tensos quan afloren la desesperació, la impotència, la ràbia continguda i la indignació dels passatgers.
Tots aquests successos han afermat el nostre convenciment, el dels usuaris (o clientes, com prefereixen anomenar-nos els de la Renfe un cop abandonat lapel·latiu de señores viajeros), que la companyia ferroviària ratlla la incompetència o, almenys, la ineficiència. Avaries continuades, retards injustificats, supressions de trens, pèssima política de comunicació, usuaris desorientats, inexistència dun pla dactuació efectiu davant fallades, manca de previsió, desatenció als viatgers, ineficàcia dels procediments de queixa i reclamació (a penes existeixen enquestes de satisfacció, element bàsic dun pla de qualitat), sobreeiximent dels combois (que alguns anomenen llaunes de sardines), trens poc adequats per a trajectes de mitjana distància (combois de rodalies en comptes dexpressos), estacions amb clares deficiències de seguretat (com la del Passeig de Gràcia de Barcelona), maquinistes descontents i revisors cremats, són característiques de lactual sistema ferroviari de la Renfe a Catalunya que han aconseguit crear una opinió generalitzada de descontentament i desprestigi envers aquest mitjà de transport. Com a bona companyia monopolística dirigida des de Madrid, amb un clar regust centralista, sovint els viatgers hem hagut de suportar la supèrbia dalguns dels seus empleats. Aquí cal dir també, encara que no vingui gaire a tomb, que lús del català encara no hi està del tot normalitzat.
No obstant això, confesso que mencanta viatjar en tren: quan funciona bé (puntual i amb seient), el servei és prou satisfactori. Sovint sexplica que el servei ferroviari era pèssim fins fa pocs anys: és innegable que la comparació daquells trens dabans amb els dara demostra que la cosa ha millorat notablement. Per tant, molts no entenen per què els usuaris del tren ens queixem. No ens enganyem: el món ha canviat molt dençà quinze o vint anys. Avui en dia el tren ha de funcionar bé, perquè així ho requereix el nostre estil de vida i el desenvolupament econòmic actual. En bona part de països europeus és habitual desplaçar-se diàriament a la capital per feina o estudis des duna distància de cent quilòmetres o dhora i mitja en tren (que és el temps previst per al trajecte Cambrils-Barcelona). En canvi, són pocs els valents que agafen el tren des de Cambrils per anar a treballar cada dia: ningú té ganes de jugar-se-la. Com és desperar, els polítics no shan preocupat gaire pel tren: com que no lagafen mai, no tenen ni idea del servei que shi dóna. Lúnica deferència ha estat laposta per lalta velocitat i el llarg recorregut, cosa que ha perjudicat les connexions més properes. Han oblidat que cal vetllar perquè el transport ferroviari de passatgers sigui un assumpte estratègic de primer ordre, per raons de desenvolupament i sostenibilitat. Mentrestant la Renfe ha anunciat tímides millores a làrea barcelonina, mentre que no sha dit res del servei a les nostres terres.
Tots aquests successos han afermat el nostre convenciment, el dels usuaris (o clientes, com prefereixen anomenar-nos els de la Renfe un cop abandonat lapel·latiu de señores viajeros), que la companyia ferroviària ratlla la incompetència o, almenys, la ineficiència. Avaries continuades, retards injustificats, supressions de trens, pèssima política de comunicació, usuaris desorientats, inexistència dun pla dactuació efectiu davant fallades, manca de previsió, desatenció als viatgers, ineficàcia dels procediments de queixa i reclamació (a penes existeixen enquestes de satisfacció, element bàsic dun pla de qualitat), sobreeiximent dels combois (que alguns anomenen llaunes de sardines), trens poc adequats per a trajectes de mitjana distància (combois de rodalies en comptes dexpressos), estacions amb clares deficiències de seguretat (com la del Passeig de Gràcia de Barcelona), maquinistes descontents i revisors cremats, són característiques de lactual sistema ferroviari de la Renfe a Catalunya que han aconseguit crear una opinió generalitzada de descontentament i desprestigi envers aquest mitjà de transport. Com a bona companyia monopolística dirigida des de Madrid, amb un clar regust centralista, sovint els viatgers hem hagut de suportar la supèrbia dalguns dels seus empleats. Aquí cal dir també, encara que no vingui gaire a tomb, que lús del català encara no hi està del tot normalitzat.
No obstant això, confesso que mencanta viatjar en tren: quan funciona bé (puntual i amb seient), el servei és prou satisfactori. Sovint sexplica que el servei ferroviari era pèssim fins fa pocs anys: és innegable que la comparació daquells trens dabans amb els dara demostra que la cosa ha millorat notablement. Per tant, molts no entenen per què els usuaris del tren ens queixem. No ens enganyem: el món ha canviat molt dençà quinze o vint anys. Avui en dia el tren ha de funcionar bé, perquè així ho requereix el nostre estil de vida i el desenvolupament econòmic actual. En bona part de països europeus és habitual desplaçar-se diàriament a la capital per feina o estudis des duna distància de cent quilòmetres o dhora i mitja en tren (que és el temps previst per al trajecte Cambrils-Barcelona). En canvi, són pocs els valents que agafen el tren des de Cambrils per anar a treballar cada dia: ningú té ganes de jugar-se-la. Com és desperar, els polítics no shan preocupat gaire pel tren: com que no lagafen mai, no tenen ni idea del servei que shi dóna. Lúnica deferència ha estat laposta per lalta velocitat i el llarg recorregut, cosa que ha perjudicat les connexions més properes. Han oblidat que cal vetllar perquè el transport ferroviari de passatgers sigui un assumpte estratègic de primer ordre, per raons de desenvolupament i sostenibilitat. Mentrestant la Renfe ha anunciat tímides millores a làrea barcelonina, mentre que no sha dit res del servei a les nostres terres.