Opinió

Els vins dolços històrics

A Catalunya hem heretat la tradició de l’elaboració de productes dolços a partir del most. Trobem tractaments enològics en el nostre país de l’època grega i romana sobre la matèria. Ja des de molt antic el most es va voler conservar com a producte dolç i el mètode escollit va ser la cocció i concentració pel foc. La pèrdua d’aigua donava com a resultat l’obtenció d’un producte espès i pastós d’una dolçor molt elevada al tast. La paraula calabra, encara vigent al Priorat, designa precisament aquest producte. El nostre tradicional mostillo, postre excel·lent, s’obté bullint most de raïm amb farina i troços de nous, fins obtenir una pasta dolça, que es guarda per a l’hivern. Posteriorment, la introducció a Catalunya de noves varietats de raïm, malvasia, moscatell… permeten l’obentció de vins dotats d’una agradable dolçor natural. Són els que designen i originen noms tan bonics com: vi llépol, vi llaminer, vi embocat, vi de comares, etc. Ja en aquells temps els vins dolços eren els preferits per la part femenina del país. El vi de missa només el bebien els capellans?

A Catalunya també es va anar introduint l’hàbit d’assecar raïms al sol. Els raïms disposats en canyissos o en cofins eren exposats al sol per provocar-ne la passificació, i després, premsats i expremuts, eren vinificats fins obtenir-ne aquells llegendaris vins de licor, aquell “vi bo” que anava i va tan buscat. Fill d’aquesta pràctica és el vin blanc, un vi dolç clàssic obtingut encara avui dia a Vinebre (Ribera d’Ebre), pel procediment ancestral.

Arnau de Vilanova (1235-1313), alquimista, metge i filòsof català, va ser l’introductor de la pràctica de l’enfortiment de vi-most amb alcohol, provocant així l’aturada de la fermentació i provocant la dolçor natural. Aquesta pràctica no és només l’origen dels nostres extraordinaris garnatxes de l’Empordà i del Priorat, dels vins dolços de Tarragona, la malvasia de Sitges, moscatells del Baix Camp... sinó també dels porto, marsala, madeira, màlaga, lacrima christi, etc. que constitueixen una riquesa cultural de tota la humanitat.

Cal dir, però, que els vins dolços catalans són vins encara poc usats en les magnífiques ocasions que tenim per fer-ho. Per què no fer amb els nostres priorats dolços, per exemple, com els abundants “meló al porto” que se serveixen en els nostres restaurants? Per què no posar el nom dels nostres vins dolços a la carta dels postres?

Cuiners, cuineres, restauranters, creadors de plats: els vins dolços catalans, en la seva diversitat tan rica, poden ser un utilíssim estimulador de la vostra fantasia en l’art dels sabors.

Aquí els teniu. Són fruit de la nostra terra i de la nostra història. Vosaltres, amb la vostra fantasia i professionalitat, els podeu donar valor universal.