A la vida paga la pena posar-se en mans de professionals. Ara bé, hi ha un àmbit en que, cada vegada més i no és la primera vegada que ho escric, estic més convençut que el que ens convé és posar-nos en mans justament de no-professionals. Aquest àmbit és el de la política. És una cosa que hem pogut constatar els darrers anys. Quan a la política catalana s'hi han incorporat independents ha estat quan més força hem tingut, quan el missatge ha estat més clar, i quan la gent hem vist que aquells diputats i regidors treballaven per la gent, pels pobles i per Catalunya, no pas per a ells o per al partit (el que sigui).

Malauradament això només ha estat un miratge, molt curt, i ben aviat hem tornat a quedar en mans dels professionals, dels que, amb tots els respectes, viuen d'aquesta feina i ja tornem a tenir el carro pel pedregar. Les cadires tornen a ser damunt la taula; tornem als cops de colze, les capelletes, les punyalades, els pactes sense llum ni taquígrafs i tornem a allò que ells (vull dir els professionals d'això) consideren que és la veritable política, però que no és la política que convé als ciutadans. Un tema molt important a resoldre.