Tornem a viure un període de mobilitzacions al carrer amb el procés d’independència de Catalunya. Una situació nova que té els orígens en uns canvis polítics estructurals i una societat civil amb un grau d’empoderament important. Però quins són els precedents d’aquesta situació? L’1 d’octubre de 2017 et trobaves votants que no havien anat a uns comicis des del referèndum de l’OTAN de 1986. Va ser un dels pocs referèndums que hem tingut en l’actual sistema de monarquia democràtica, i en el qual el PSOE va fer un dels giravolts polítics més sorprenents amb la campanya “OTAN, de entrada no”. El referèndum va representar el cop més baix a uns sectors que encara guardaven certes esperances de canvi i de ruptura amb els grups de poder d’origen franquista. Espanya albirava un canvi econòmic, social, una certa estabilitat política, sumat al desengany d’unes reformes que no acabaven d’arribar, van provocar una desmobilització i un distanciament de la política per part de sectors cada cop més amplis de la població. Tal i com diu l’historiador Xavier Díez, els anys 1990 van suposar un desengany per a masses de població que van constatar com els successius governs del PSOE no van aplicar les polítiques socialdemocràtiques que s’esperava d’ells. A Catalunya un dels eixos de recuperació de les mobilitzacions van ser les lluites en defensa del territori. Els darrers mesos de Franco i els primers de la transició-transacció (com ho defineix l’activista Xavier Garcia) l’organització veïnal i pesquera va fer desistir dels projectes de dos centrals nuclears a l’Ametlla de Mar. Aleshores, s’articulaven moviments socials al voltant de projectes transvasistes o grans infraestructures amb un preu alt pel paisatge. Grups de ciutadans que s’organitzaven davant un model de desenvolupament que poc diferia del període franquista. Aquestes lluites van continuar latents, però sense aconseguir un paper central a la Catalunya convergent. A principis dels 1990 esclata el moviment contra el Pla de residus que tenia una afectació especial a les comarques de la Conca de Barberà i de l’Alt Camp. Un projecte de construcció de grans abocadors i incineradores que feia ressaltar el decalatge entre àrea metropolitana i comarques d’interior amb una infrainversió i un estancament crònic. La Generalitat a inicis de 1990  va aprovar el Pla Director per a la Gestió dels Residus Industrials de Catalunya, però forçats per un mobilització sense precedents en aquestes comarques va ser retirat l’any següent.  A Valls van apedregar l’helicòpter del president Pujol i a Montblanc un miler de manifestants van retenir durant 10 hores del conseller de Política Territorial de la Generalitat. Hi va haver un dura intervenció d’antidisturbis vinguts de Saragossa. La premsa va relacionar els manifestants amb Terra Lliure. Us sona tot això?
Però les mobilitzacions per referència a nivell de Catalunya vindrien amb l’enèsim atac al cabal de l’Ebre quan el 2000 es va crear la Plataforma en Defensa de l’Ebre. La llei del Pla Hidrològic nacional impulsada pel PP i que va rebre el suport de CIU, va esperonar uns sectors socials que van aprendre a ocupar els carrers amb massives manifestacions amb un caràcter cívic enorme. Es posaven els fonaments d’una societat que creia que calia sortir al carrer per defensar el seu territori i pressionar els seus polítics. Pocs anys després el boom immobiliari feia aflorar per molts indrets plataformes en defensa de cales, boscos, contra autovies i en defensa de patrimoni.