¡Queremos un pisito como el del principito!
La Constitució del 1978 afirma en larticle 47: Tots els espanyols tenen dret a un habitatge digne i adequat. Els poders públics promouran les condicions necessàries i establiran les normes pertinents per tal de fer efectius aquest dret, i regularan la utilització del sòl dacord amb linterès general per tal dimpedir lespeculació.
Resulta xocant constatar com abrandats defensors de la Constitució, tan abundants en els escons dalguns partits, sempassen sense piular larticle 47. Portem anys i panys de democràcia, però lespeculació immobiliària gaudeix duna envejable salut, proliferant de manera grollera en força localitats de la costa mediterrània. Lafer Andratx de les illes Balears no és un fet aïllat, com tampoc ho era lescàndol de Marbella, tot un colobrot made in spain a lalçada del guionista del llardós Torrente.
El desori especulatiu és tan evident que ha arribat a lONU. Unes setmanes enrere un alt càrrec, Miloon Kothari, expert en temes de vivenda, va visitar Espanya convidat pel govern i es va dur una lamentable impressió després de copsar la realitat urbanística de Madrid, Sevilla, Barcelona, Saragossa, Bilbao, Almeria... La seva diagnosi era demolidora: la corrupció urbanística està descontrolada i el problema de lhabitatge és el mes greu dEuropa i un dels més grans del món.
Malauradament, hom sospita que lestirada dorelles no fa més que pessigolles a una colla de voltors del totxo que shan omplert les butxaques aquests anys, malmetent el paisatge i esgotant els recursos; això sí, amb les benediccions dunes administracions locals que no han dubtat a hipotecar llur territori.
El que shan hagut dhipotecar sense remei han estat milers de famílies si volien convertir el famós article 47 en alguna cosa més que una mena de carta als reis. Sobta que en aquest oceà de grues, amb milers de pisos buits a les grans ciutats, amb promocions arreu, sigui gairebé una tasca de titans o de Tom Cruise gaudir dun habitatge digne.
Amb tot, cal ser agraïts; un exèrcit de bancs i caixes es desviuen per fer possible el dret constitucional. Aquestes amables entitats ens obren els braços, ens ofereixen ofertes de somni que enganxen més que les galindaines a un brivall golós. El resultat és conegut: leuríbor esdevé el malson duna munió de ciutadans que shan lligat de mans i peus amb unes hipoteques milionàries per poder viure en un piset en propietat i uns pretesos acabats de primera qualitat.
Potser lamor entre una parella pot minvar, però si estan units per un contracte hipotecari, lestabilitat daquell matrimoni estarà garantida. Lemissari de les Nacions Unides, poc sensible als benefactors poders duna bona hipoteca, criticava també que moltes famílies espanyoles necessitin gairebé el 60% de llurs ingressos per poder-la pagar, alhora que denunciava que el 20% de la població ni tan sols té capacitat per poder comprar cap vivenda.
Els enginyosos manifestants dun col·lectiu català, emmirallant-se en la modesta vivenda de Don Felipe de Borbón, han trobat la solució definitiva al problema: Queremos un pisito como el del principito.
Resulta xocant constatar com abrandats defensors de la Constitució, tan abundants en els escons dalguns partits, sempassen sense piular larticle 47. Portem anys i panys de democràcia, però lespeculació immobiliària gaudeix duna envejable salut, proliferant de manera grollera en força localitats de la costa mediterrània. Lafer Andratx de les illes Balears no és un fet aïllat, com tampoc ho era lescàndol de Marbella, tot un colobrot made in spain a lalçada del guionista del llardós Torrente.
El desori especulatiu és tan evident que ha arribat a lONU. Unes setmanes enrere un alt càrrec, Miloon Kothari, expert en temes de vivenda, va visitar Espanya convidat pel govern i es va dur una lamentable impressió després de copsar la realitat urbanística de Madrid, Sevilla, Barcelona, Saragossa, Bilbao, Almeria... La seva diagnosi era demolidora: la corrupció urbanística està descontrolada i el problema de lhabitatge és el mes greu dEuropa i un dels més grans del món.
Malauradament, hom sospita que lestirada dorelles no fa més que pessigolles a una colla de voltors del totxo que shan omplert les butxaques aquests anys, malmetent el paisatge i esgotant els recursos; això sí, amb les benediccions dunes administracions locals que no han dubtat a hipotecar llur territori.
El que shan hagut dhipotecar sense remei han estat milers de famílies si volien convertir el famós article 47 en alguna cosa més que una mena de carta als reis. Sobta que en aquest oceà de grues, amb milers de pisos buits a les grans ciutats, amb promocions arreu, sigui gairebé una tasca de titans o de Tom Cruise gaudir dun habitatge digne.
Amb tot, cal ser agraïts; un exèrcit de bancs i caixes es desviuen per fer possible el dret constitucional. Aquestes amables entitats ens obren els braços, ens ofereixen ofertes de somni que enganxen més que les galindaines a un brivall golós. El resultat és conegut: leuríbor esdevé el malson duna munió de ciutadans que shan lligat de mans i peus amb unes hipoteques milionàries per poder viure en un piset en propietat i uns pretesos acabats de primera qualitat.
Potser lamor entre una parella pot minvar, però si estan units per un contracte hipotecari, lestabilitat daquell matrimoni estarà garantida. Lemissari de les Nacions Unides, poc sensible als benefactors poders duna bona hipoteca, criticava també que moltes famílies espanyoles necessitin gairebé el 60% de llurs ingressos per poder-la pagar, alhora que denunciava que el 20% de la població ni tan sols té capacitat per poder comprar cap vivenda.
Els enginyosos manifestants dun col·lectiu català, emmirallant-se en la modesta vivenda de Don Felipe de Borbón, han trobat la solució definitiva al problema: Queremos un pisito como el del principito.