Opinió

L’AVE (també) arriba a Cambrils

Després de tants anys de retards semblava impossible que fos veritat, però des d’uns dies abans de Nadal l’AVE ja arriba a l’estació de Perafort - La Secuita, oficialment batejada com a estació del Camp de Tarragona, un nom de circumstàncies geopolítiques que farà poca fortuna entre els “camptarragonins”. Ja ens podem desplaçar fins a Madrid en menys de tres hores de recorregut oficial i prop de quatre si comptem els 20-25 minuts de cotxe que hi ha de Tarragona, Reus o Cambrils fins a l’estació, i el petit marge de seguretat –amb 10 minuts n’hi ha prou– amb què convé arribar abans de l’hora de sortida. Però tot i així, l’AVE és un competidor avantatjós de l’avió, especialment del pont aeri: menys temps per arribar al centre de Madrid, més econòmic i, sobretot, molt més còmode.

De fet, però, l’AVE ja fa algun temps que és un mitjà de transport útil per als habitants del Camp de Tarragona. Concretament, des que va arribar a Lleida. A poc a poc i sense fer gaire soroll, s’ha anat ampliant el nombre de gent que assumia l’hora de viatge fins a l’estació de Lleida en lloc de la mateixa hora –o més, qui ho sap mai?– fins a l’aeroport del Prat. Agafar l’AVE a Lleida potser suposava un estalvi de temps mínim, però t’asseguraves que el comboi sortia a l’hora, sense retards –cosa que no es pot dir, i cada cop menys, dels avions– i guanyaves en comoditat i preu. Fins i tot ara que l’AVE arriba a Perafort - La Secuita, ja hi ha qui ha fet càlculs i afirma que als barcelonins els surt més a compte venir fins a casa nostra que no anar al Prat de Llobregat.

No hi ha dubte que estem davant d’un mitjà de transport revolucionari, que en poc temps farà canviar de debò la nostra estructura de relacions socials, professionals i fins i tot familiars, de la mateixa manera com en els anys noranta del segle passat ho ha fet entre madrilenys i andalusos, i totes les ciutats mitjanes i grans que hi ha entre la capital de l’Estat i Sevilla. Igual com ara hi ha 10.000 “camptarragonins” –oficialment, però segur que en realitat el nombre és superior– que cada dia van en tren a Barcelona a treballar, no trigarem gaire a trobar-nos amb gent que fa el mateix a Madrid. Potser no cada dia, però sí que el nou mitjà de comunicació obre unes interessants perspectives per als professionals amb negoci propi o fins i tot per a assalariats d’alta especialització que poden desenvolupar una part important de la feina des de casa.

Aquests dies la premsa provincial publica algunes cartes de tarragonins indignats que es queixen del fet que l’estació no estigui dins del nucli urbà i també cartes de “camptarragonins” en general que clamen per la manca d’infraestructures (bones comunicacions) i serveis (taxis, autobusos) per arribar fins a la nova estació. Aquests darrers tenen tota la raó i no ens hem d’estar de retreure als polítics –als d’ara i als d’abans– la seva responsabilitat, però cal dir clarament que va ser tot un encert situar l’estació fora de la ciutat de Tarragona. En aquest cas, els que es queixen són uns insolidaris amb la resta de “camptarragonins” que tota la vida han hagut d’agafar el cotxe o algun mitjà de transport públic si volien pujar a l’estació de Tarragona. Ara tots haurem de fer el mateix, però amb la diferència que la nova estació haurà previst uns bons espais per a l’aparcament de vehicles, com dono per suposat. Es pot discutir si l’estació havia d’estar més a prop de Reus o de Valls, però és innegable que fins i tot en l’emplaçament actual és més còmode per als cambrilencs, i gairebé per a tots els “camptarragonins”, que no pas l’actual i obsoleta estació de la Renfe al passeig Marítim de Tarragona. Només cal fer la prova d’intentar arribar-hi, i aparcar, qualsevol dia feiner a les 8 del matí.