Va de comiat
En quinze anys, la intensitat amb què he participat a la Revista ha sigut dispar. Als inicis dels anys 90, quan vaig començar, els consells de redacció eren un bullidor didees i energies que permetien viure i veure el poble amb uns altres ulls. Estar a la Revista daquells anys em va permetre contactar i relacionar-me amb persones i personalitats locals i del país, i ser assistent privilegiat a esdeveniments o disposar dinformació de primera mà.
Personalment, dels articles que més bon record guardo serien els relacionats amb la investigació. Recordo un reportatge que vam fer amb el David Ortega sobre droga a les escoles, o sobre el Cambrils del Solsonès, o sobre el possible origen àrab del topònim Cambrils, que vam fer amb el Gerard Martí, o dues entrevistes al Josep-Lluís Carod-Rovira, una quan només era candidat i laltra quan ja era conseller en cap, al seu despatx del Palau de la Generalitat.
Personalment, estar a la Revista, al consell de redacció, mha ensenyat moltes coses: gràcies al que va ser el meu director, el Josep M. Ferrando, vaig aprendre a estar i participar en reunions de treball. Algú com el Lluís Rovira, lactual director, em va transmetre el rigor i la tenacitat, així com de forma paral·lela va despertar un dels meus hobbies, avui convertit en feina, lamor per llocs com la Mola o la Serra de Llaberia.
Una altra funció que indirectament va complir la Revista va ser la de mantenir la relació i forjar-ne de noves. En el primer cas, gràcies a la Revista, vaig poder mantenir el contacte amb laltre Marcel, el Gerard, la Marga o el Franc. En el segon cas, gràcies a la Revista he conegut persones que potser no hauria conegut o tractat tant, com el Jordi Torres, el Cisco Primé, el Joan Culsan o el malaguanyat Leo Vernet, amb qui després endegaria projectes com la Colla Gegantera, la Nit del Foc i la Trobada de Gegants, i la Colla Castellera.
Sovint es parla de la Revista com una escola de periodisme, però poques vegades es parla de la Revista com una eina de cohesió social, amb una funció de normalització lingüística vital i, finalment, deixeu-me afegir que és una escola vital, que tensenya a encarar-te amb situacions de la vida real: escrius amb rigor de fets reals, pròxims a la realitat i, per tant, amb un alt nivell dexigència i professionalitat.
La meva participació en lactual Revista és ben modesta, però com que tot ha de tenir un final i no mha agradat mai que em vagin al darrere per algun article i això ja va passant i la meva distància amb Cambrils és cada vegada més mental que física, prefereixo deixar-ho aquí.
Arreveure.
Personalment, dels articles que més bon record guardo serien els relacionats amb la investigació. Recordo un reportatge que vam fer amb el David Ortega sobre droga a les escoles, o sobre el Cambrils del Solsonès, o sobre el possible origen àrab del topònim Cambrils, que vam fer amb el Gerard Martí, o dues entrevistes al Josep-Lluís Carod-Rovira, una quan només era candidat i laltra quan ja era conseller en cap, al seu despatx del Palau de la Generalitat.
Personalment, estar a la Revista, al consell de redacció, mha ensenyat moltes coses: gràcies al que va ser el meu director, el Josep M. Ferrando, vaig aprendre a estar i participar en reunions de treball. Algú com el Lluís Rovira, lactual director, em va transmetre el rigor i la tenacitat, així com de forma paral·lela va despertar un dels meus hobbies, avui convertit en feina, lamor per llocs com la Mola o la Serra de Llaberia.
Una altra funció que indirectament va complir la Revista va ser la de mantenir la relació i forjar-ne de noves. En el primer cas, gràcies a la Revista, vaig poder mantenir el contacte amb laltre Marcel, el Gerard, la Marga o el Franc. En el segon cas, gràcies a la Revista he conegut persones que potser no hauria conegut o tractat tant, com el Jordi Torres, el Cisco Primé, el Joan Culsan o el malaguanyat Leo Vernet, amb qui després endegaria projectes com la Colla Gegantera, la Nit del Foc i la Trobada de Gegants, i la Colla Castellera.
Sovint es parla de la Revista com una escola de periodisme, però poques vegades es parla de la Revista com una eina de cohesió social, amb una funció de normalització lingüística vital i, finalment, deixeu-me afegir que és una escola vital, que tensenya a encarar-te amb situacions de la vida real: escrius amb rigor de fets reals, pròxims a la realitat i, per tant, amb un alt nivell dexigència i professionalitat.
La meva participació en lactual Revista és ben modesta, però com que tot ha de tenir un final i no mha agradat mai que em vagin al darrere per algun article i això ja va passant i la meva distància amb Cambrils és cada vegada més mental que física, prefereixo deixar-ho aquí.
Arreveure.