Podem dir traïdor a aquell que conscientment o inconscientment actua en contra de la pròpia pàtria, menat per un ordre mental d’adoctrinament, o hem de tenir compassió per ell? Tot i ser el causant de danys irreparables en contra dels propis que confien en ell, ja sigui culturalment o econòmicament, per tradició, honor o per dignitat humana, de confirmar-se la traïdoria, caldria que dimitís i es dediqués a un altre ofici per guanyar-se la vida, i (que) deixés pas a les noves generacions de joves que senten el país com a seu, i el volen fer progressar amb llibertat i sentint-se amos dels seus propis destins.

És increïble veure homes il·lustrats amb títols acadèmics de prestigi com vinclen l’esquena, justificant i dissimulant el maltractament a què l’amo els té sotmesos amb lleis injustes i, a sobre, els sotmesos encara es creuen capacitats per donar lliçons de democràcia i prosperitat a qui l’està castigant contínuament des de fa segles, generació rere generació. El colonitzador té la lliçó ben apresa, és el sotmès que cada vegada se sent més dominat i frustrat, i el dominador cada vegada més exitós, compensant el seu complex d’inferioritat martiritzant els serfs. La lluita interior del sotmès és fer-se perdonar, disculpar, no fer enfadar a qui el sotmet i el penalitza de totes les maneres inimaginables per ell, però segueix considerant-lo important. El colonitzat, amb la vanitat de creure’s més intel·ligent, com a reacció de supervivència, va vivint intentant superar el complex de gos apallissat, tot per ser el que de natural s’és, i, això sí, escarrassant-se en fer bo i millorar el maltractador. Aquest, amb tota la seva mala intenció, sap ben bé perquè actua amb menyspreu; menystenint i conculcant constantment, sap prou bé que actuant així obtindrà tot el rendiment moral i l’entrega del sotmès, que acabarà retén-li acatament. D’aquesta manera, el sotmès el justificarà i li donarà tota classe d’idees perquè millori i progressi democràticament, pensant que si actua així, serà tractat amb un mínim de consideració per part de qui l’esclavitza. Això sí, es tracta d’una esclavització psicològica, moderna i avançada, sols capaç de ser analitzada psicoestèticament pels experts. D’ací a 100 anys, es quedaran tan escruixits els qui ho analitzin, que se’n faran creus del que suportaren els serfs dirigents de Catalunya.

Desprès de molts segles de sotmetiment, un poble té afectades les connexions dendrítiques; el seu funcionament està condicionat per obeir l’amo amb promptitud. Sols persones amb una formació caracterològica ben elaborada i conscients de la situació a què s’està sotmès són capaces de rebel·lar-se, tenint en compte que els seus primers enemics seran els qui consideren que l’estat en què viuen és el natural o ja els hi està bé. Els contraris seguiran el manual de protocols que fa segles que utilitzen, donant-los excel·lents resultats fins avui. Sun Tzu en el seu llibre L’art de la guerra ens adverteix de: “Els soldats mai han de seguir les ordres d’un general capturat per l’enemic”, prenguem bona nota de l’experiència dels experts.

Quina programació neurolingüística dona aquesta coherència tradicional? Si estem d’acord que la coherència és filla de l’herència, quina informació reben aquests dirigents i quina interpretació en fan? La de la por que paralitza l’ànsia de llibertat o la de l’oportunista que acaba sent un col·laboracionista? Si la tradició es transmet de pares a fills, aquests fills, que no són de la mateixa terra que Pau Casals, Antoni Gaudí o Francesc Macià? El seu sentir, que no és el mateix que el de les grans personalitats que ens han precedit? Que no esperen ser dignes com ho foren ells? Com creuen que passaran a la història? Quin llegat pensen deixar? El prestigiós psicòleg Carles Muñoz i Espinalt escrigué: “La por no fa traïdor a ningú, però té el poder d‘idiotitzar-nos”.

Els dirigents de torn sempre tenen l’esperança de l’esmaperdut; ara no ens enganyaran, ara sí que va de debò, això sí, amb una paciència infinita de bon samarità. Sembla com si el xip polític es trobés absent en la manera d’enfocar i dirigir les coses de país, però es creu amb prou autoritat d’opinar sobre la política d’Estats Units, Rússia o Israel. Justificar-se un mateix de l’actitud presa és, fins i tot, raonable. Ara, justificar aquell que t’oprimeix i t’espolia a cor que vol és molt difícil, no es pot descriure un procedir tal d’esclavatge mental per savi que se sigui. Cal un
canvi d’actitud en la política antiquada des de Francesc Cambó ençà, els partits com els coneixem han passat de moda i ja reposen al bagul de la història, ens calen models actuals que sàpiguen interpretar l’anhel i les necessitats del poble; aquests seran els qui portaran el progrés i el benestar dels catalans.