Ahir a quarts de nou del vespre vaig sortir a llençar la brossa i se'm va encongir el cor.

Jo visc a un lloc força cèntric del meu poble, no és que sigui molt sorollós però tampoc no és, ni molt menys, silenciós. D'altra banda fa anys i panys que surto cada dia al voltant de les 7 del matí a córrer (fins que ens han confinat) i a aquella hora, sobretot a l'hivern, tampoc és que hi hagi gaire gent i pràcticament cap vehicle al carrer, per tant hi ha calma i silenci.

Com tothom, he anat a passar dies o estones a poblets petits, o a plena natura on no hi ha ningú, i en llocs així sempre penses: "quin silenci", que bé, que bonic.

Tots hem entrat a la gran nau solitària d'una església o d'una catedral, o a una gran sala de concert buida on no es sent res; no sé com definir-ho, però són silencis justificats, són silencis solemnes que formen part d'aquells llocs.

Tots aquests silencis no tenen res a veure amb el que vaig "sentir" ahir, allò era una altra cosa, era la buidor total, era un silenci d'un lloc on havia desaparegut la vida, feia fins i tot basarda. Hi ha silencis i silencis, i cada lloc ha de tenir el silenci que li correspon.