En cada època hi ha uns fets remarcables que marquen un procedir col·lectiu, i aquí és quan intervé el fet polític. Tot és política, i per fer política calen homes preparats, que tinguin moral i ètica, que sàpiguen fer un vestit nou i a mida. Les circumstàncies en què ens trobem ara ho reclamen a ulls clucs, uns moments molt delicats i caòtics, que tots estem vivint. Moments que reclamen homes i dones amb un sentit resolutiu a l’hora de prendre les determinacions més adients. Són uns temps molt crítics per a la humanitat, i no val badar, s’ha acabat el fer sargits i l’apedaçar, cal un vestit personalitzat. Crisi en grec vol dir saber prendre una decisió important i una determinació resolutiva, ajustada a les necessitats imperants del moment.

Sense caràcter, és impossible d’arribar a cap determinació coherent per sortir-se’n amb èxit. Tenim moral de victòria o, ben al contrari, tenim moral de derrota? Ara mateix, a Catalunya, tenim la impressió frustrant de que les persones que dirigeixen el país no tenen ni esma del que s’ha de fer, ni com s’ha de fer, ni com ho han d’afrontar. Sols veiem polítiques reduïdes a una permanent decepció i desorientació, tant a nivell politicoeconòmic com cultural i de salut. Es pot dissimular i mentir a cor que vols, però amb la vida de les persones, no s’hi juga. Encara podem aguantar més vexacions? On són els polítics amb talent i valentia suficient per encarar i afrontar de manera resolutiva aquest gran problema? És que els manca la intel·ligència mental o el caràcter necessari? No saben prendre una determinació, encara que sols sigui per dignitat solidària amb el poble que els ha votat? Els càrrecs que ocupen són perquè estiguin enterament al servei del deure amb les persones. Aristòtil diu: “Qui vulgui aconseguir relleu en la vida política, cal que sigui personalment home de bons costums”, perquè quan falla el dirigent, acaba fallant tota la societat, i la desmoralització acaba aclaparant-ho tot, perquè hi ha una manca d’ètica i moral.

Podem superar aquest estat d’inoperància en la salut? Aquesta buidor que ens envaeix a tots i ens desmotiva constantment per la manca de perspectiva econòmica? I tant que sí! I com sempre, ho farem amb l’esforç del treball, la imaginació i la creativitat dels més talentosos que aniran davant fent de model. Però no caiguem mai més en la desmemòria a l’hora d’escollir els nostres representants que han de dirigir la tasca pública. L’any 1835 Stendhal va venir a Barcelona i quedà meravellat de veure tants catalans coneixedors del Contracte Social de Rousseau, que comença així: “Els homes han nascut lliures i no obstant viuen per tot arreu entre cadenes”. No volem més acomplexats que ens facin patir, que es dediquin a d’altres quefers, ja han demostrat la seva inutilitat amb escreix. Necessitem homes que hagin superat el complex d’inferioritat i demostrat la seva vàlua en el treball personal, abans de deixar-los portar les coses del comú com si no fossin de ningú. Són de tots i per a tothom, no d’aquests que sols han demostrat valer per mentir i per mostrar-nos públicament un complex d’esclau esgarrifosament enorme, antidemocràtic i col·laboracionista.

Abu-Alí at-HussaynibnAbdullahibn Sina, en persa, però més conegut com a Ibn Sina, Afshona 16-8-980, Hamadan 18-6-1037, va deixar publicada una frase molt encoratjadora per als temps actuals: “La imaginació és la meitat de la malaltia, la tranquil·litat és la meitat del remei; i la paciència és el començament del guariment.” Quin curt de gambals pot pensar en ser feliç, sense veure que les altres persones que l’envolten també ho siguin. La felicitat rau en que tot el teu entorn sigui feliç, no amb l’egoisme miserable de tot per a mi. Vivim en una col·lectivitat civilitzada, on són ara els mals xarlatans d’enganyifes? Amagats sota terra com els cucs, com vulgars covards engalipadors, sense cap ètica ni honorabilitat. No és amb injustícies que es governa, sinó amb allò que és just, convenient i manat pel seny.

Fora la vil mediocritat més obtusa, que de sobte ha emmudit o vol donar lliçons a l’amo. Va, no feu riure més el públic, dimitiu i que no se’n parli més, sols ha sigut un malson. No manipuleu, no barreu el pas als veritables dirigents de Catalunya; homes guanyadors de vida, enginyosos i imaginatius, elaboradors i esforçats, novedosos i moderns, que portin les regnes del país amb visió de futur, amb esperança en l’esdevenir i amb el progrés humà. Visca la intel·ligència humana dels homes i dones que saben on van, el futur és d’aquell que sap on va, no dels que han demostrat abastament ser uns veritables esmaperduts.