Deute extern, deute etern
Contemplar unes imatges de nens somalis plens de mosques i amb el ventre inflat just en el moment de cruspir-nos els canelons i les gambes de Nadal, encara mou un xic a la compassió. Fins i tot, com una mena de ritus, hom pot apadrinar un nen del Tercer Món o col·laborar en alguna marató netejaconsciències. Ara bé, quan alguna ONG tocacastanyes o algun expert ens intenta explicar què hi ha darrere de tanta injustícia planetària, laire solidari sesvaeix ràpidament i no va més enllà de Sant Esteve.
Cal fer lesforç per entendre com el deute extern és una llosa que ofega el creixement econòmic de ≤ parts de la humanitat. El dèficit financer de les nacions famolenques en relació al nostre món de tips és estratosfèric.
Tot plegat va començar en els anys seixanta, els anys dels Beatles i del maig del 68. Occident per mimetitzar les culpes dun imperialisme vergonyós i saquejador va abocar milions i milions de dòlars als països del Sud per ajudar llur desenvolupament. Curiosament poques escoles, hospitals o infraestructures van fer-se amb aquests diners, més aviat es van inflar butxaques de dictadors pro-americans o altrament van servir per comprar armes, la qual cosa generava interessants llocs de treball a Occident i era una magnífica mesura de control demogràfic.
Malauradament, aquests crèdits tan pròdigament repartits tenien un petit inconvenient: caldria abonar uns petits interessos. Això va generar un cercle viciós de nous crèdits als anys setanta, ara amb interessos gairebé dusura, per satisfer els deutes pendents. No cal ser un linx en matèria comptable per entendre que aquesta pràctica era suïcida per leconomia dun país si no es corregien els mals usos dels fons prestats.
I així va ser; a partir dels anys vuitanta es va produir el col·lapse de força estats que no podien pagar els interessos. Es va endegar lalarma en el sistema financer mundial.
Què fer? En Fidel Castro ho tenia clar: el Sud ja havia pagat amb escreix a Occident per 500 anys de colonialisme depredador; per tant, res de deute!
Cal dir que institucions tan responsables i tan capitalistes com el Fons Monetari Internacional (dirigida ara per un vell conegut, Don Rodrigo Rato) o el Banc Mundial no es van deixar intimidar per les paraules insensates dun dictador en hores baixes, una relíquia de la Guerra Freda.
Seguint les millors receptes neoliberals cuinades en les universitats de més prestigi dels EUA, van oferir una solució genial: renegociar el deute, no pas perdonar-lo. Un país en fallida financera podria rebre ajut financer internacional si privatitzava empreses públiques, obria les portes a les multinacionals i reduïa despesa social: escoles, pensions... Aquest meravellós programa va tenir la gran virtut denfonsar més en la misèria les societats del Tercer Món. Com sempre, qui va pagar els plats trencats va ser el sofert poble; les migrades aportacions socials (a Nicaragua un plat de frijoles diari a les escoles, tot un luxe!) es van fondre davant la implacable lògica financera dels capitostos del FMI i els seus plans dajustament estructural.
En canvi a Europa, alguns col·lectius parlen sense embuts de condonar o perdonar el deute extern. Consideren que és pura hipocresia parlar dajut al desenvolupament, si per cada dòlar que el Nord envia per cooperació rep 4 dòlars del Sud com a pagament dantics crèdits. Deplorable!
Amb tot, els coratjosos ciutadans dAmèrica del Sud amb un punt dhumor parlen de deute extern, deute etern.
Cal fer lesforç per entendre com el deute extern és una llosa que ofega el creixement econòmic de ≤ parts de la humanitat. El dèficit financer de les nacions famolenques en relació al nostre món de tips és estratosfèric.
Tot plegat va començar en els anys seixanta, els anys dels Beatles i del maig del 68. Occident per mimetitzar les culpes dun imperialisme vergonyós i saquejador va abocar milions i milions de dòlars als països del Sud per ajudar llur desenvolupament. Curiosament poques escoles, hospitals o infraestructures van fer-se amb aquests diners, més aviat es van inflar butxaques de dictadors pro-americans o altrament van servir per comprar armes, la qual cosa generava interessants llocs de treball a Occident i era una magnífica mesura de control demogràfic.
Malauradament, aquests crèdits tan pròdigament repartits tenien un petit inconvenient: caldria abonar uns petits interessos. Això va generar un cercle viciós de nous crèdits als anys setanta, ara amb interessos gairebé dusura, per satisfer els deutes pendents. No cal ser un linx en matèria comptable per entendre que aquesta pràctica era suïcida per leconomia dun país si no es corregien els mals usos dels fons prestats.
I així va ser; a partir dels anys vuitanta es va produir el col·lapse de força estats que no podien pagar els interessos. Es va endegar lalarma en el sistema financer mundial.
Què fer? En Fidel Castro ho tenia clar: el Sud ja havia pagat amb escreix a Occident per 500 anys de colonialisme depredador; per tant, res de deute!
Cal dir que institucions tan responsables i tan capitalistes com el Fons Monetari Internacional (dirigida ara per un vell conegut, Don Rodrigo Rato) o el Banc Mundial no es van deixar intimidar per les paraules insensates dun dictador en hores baixes, una relíquia de la Guerra Freda.
Seguint les millors receptes neoliberals cuinades en les universitats de més prestigi dels EUA, van oferir una solució genial: renegociar el deute, no pas perdonar-lo. Un país en fallida financera podria rebre ajut financer internacional si privatitzava empreses públiques, obria les portes a les multinacionals i reduïa despesa social: escoles, pensions... Aquest meravellós programa va tenir la gran virtut denfonsar més en la misèria les societats del Tercer Món. Com sempre, qui va pagar els plats trencats va ser el sofert poble; les migrades aportacions socials (a Nicaragua un plat de frijoles diari a les escoles, tot un luxe!) es van fondre davant la implacable lògica financera dels capitostos del FMI i els seus plans dajustament estructural.
En canvi a Europa, alguns col·lectius parlen sense embuts de condonar o perdonar el deute extern. Consideren que és pura hipocresia parlar dajut al desenvolupament, si per cada dòlar que el Nord envia per cooperació rep 4 dòlars del Sud com a pagament dantics crèdits. Deplorable!
Amb tot, els coratjosos ciutadans dAmèrica del Sud amb un punt dhumor parlen de deute extern, deute etern.