Sant Antoni reinventat
Hi va haver un temps, que jo ja no vaig conèixer, que el contacte de la gent amb mules, matxos i rucs era intens i constant. Eren els temps en què el bestiar era el principal proveïdor de la força de treball de la pagesia i, lògicament, la festa de Sant Antoni Abat no podia ser una altra cosa que una extensió natural de la vida diària dels cambrilencs. Però els tractors i altra maquinària van irrompre amb força i en molt pocs anys el bestiar de càrrega pràcticament va desaparèixer.
Va ser llavors quan la Cooperativa Agrícola el Sindicat, com deien els avis va reinventar la festa de Sant Antoni i la va convertir en un succedani del carnaval que va assolir força èxit durant una colla danys. Carrosses i tractors van reemplaçar carros i mules en lhabitual cercavila pels carrers del Barri Antic. Els tres tombs en van perdre dos, però van oferir una vàlvula descapament perquè colles de joves i de més grans donessin sortida a la seva capacitat artística o dexpressió crítica. Hi havia dues categories de carrosses lartística i la crítica, amb jurat i premis que es donaven en el ball de tarda, sempre molt lluït a lentranyable magatzem de la Cooperativa. Un temps després, per cansament dalguns entusiastes participants de la primera fornada, per falta de relleu generacional, o per esgotament de la fórmula, la festa va decaure i va arribar a ser gairebé una grotesca caricatura, exemplificada en el llançament de gallines vives des del balcó de lantiga casa de la vila. Intuíem que la proximitat en el calendari del recuperat Carnaval que, per cert, va ser un autèntic fum dencenalls era lestocada definitiva per al sant del ruc i el porquet.
Desconec el moment i les circumstàncies concretes, però justament en aquest context de crisi, com no podia ser duna altra manera, la Cooperativa torna a imprimir un gir de 180 graus a la festa de Sant Antoni i, per bé que sota circumstàncies socials i econòmiques molt distintes, torna la celebració als seus orígens: els tres tombs protagonitzats per carros, mules i, sobretot, cavalls, cada cop més multitudinaris en participació i espectadors. Dècades després dhaver eliminat la força animal de les tasques agrícoles, la societat moderna ha tornat a mirar cap als equins. Ara la mula i el ruc ja no són a la quadra situada als baixos de totes les cases del poble, sinó que estan ben alimentats i cuidats en algun dels molts clubs dequitació que han aparegut arreu, disposats a passejar una estona el genet habitual o ocasional.
El retorn al cavall és un signe de la nostra rica i autocomplaent societat, que necessita i, al mateix temps, impulsa lorganització dactivitats amb projecció pública perquè la gent pugui admirar habilitats i gustos dels genets i propietaris. Això explica lèxit actual duna festa que, en laltre plat de la balança, ha de fer mans i mànigues per salvar la competència de molts altres pobles i ciutats catalanes. Perquè actualment qui no té uns tres tombs no és ningú, ni que siguin a labril o al maig. De fet, a mica que sen vegin tres o quatre ens adonem de lexistència duns gairebé professionals de la festa: els carros i carruatges, sobretot els més espectaculars, es repeteixen diumenge rere diumenge. Són grups entusiastes de les antigues tradicions pageses que entusiastament ens mostren com eren els estris i carruatges que feien servir els nostres avis abans no es perdin definitivament en la memòria. No gaire diferent de Port Aventura, però més proper a la nostra sensibilitat, que, malgrat laparença, encara es fonamenta en lestructura duna societat pagesa i tradicional.
Va ser llavors quan la Cooperativa Agrícola el Sindicat, com deien els avis va reinventar la festa de Sant Antoni i la va convertir en un succedani del carnaval que va assolir força èxit durant una colla danys. Carrosses i tractors van reemplaçar carros i mules en lhabitual cercavila pels carrers del Barri Antic. Els tres tombs en van perdre dos, però van oferir una vàlvula descapament perquè colles de joves i de més grans donessin sortida a la seva capacitat artística o dexpressió crítica. Hi havia dues categories de carrosses lartística i la crítica, amb jurat i premis que es donaven en el ball de tarda, sempre molt lluït a lentranyable magatzem de la Cooperativa. Un temps després, per cansament dalguns entusiastes participants de la primera fornada, per falta de relleu generacional, o per esgotament de la fórmula, la festa va decaure i va arribar a ser gairebé una grotesca caricatura, exemplificada en el llançament de gallines vives des del balcó de lantiga casa de la vila. Intuíem que la proximitat en el calendari del recuperat Carnaval que, per cert, va ser un autèntic fum dencenalls era lestocada definitiva per al sant del ruc i el porquet.
Desconec el moment i les circumstàncies concretes, però justament en aquest context de crisi, com no podia ser duna altra manera, la Cooperativa torna a imprimir un gir de 180 graus a la festa de Sant Antoni i, per bé que sota circumstàncies socials i econòmiques molt distintes, torna la celebració als seus orígens: els tres tombs protagonitzats per carros, mules i, sobretot, cavalls, cada cop més multitudinaris en participació i espectadors. Dècades després dhaver eliminat la força animal de les tasques agrícoles, la societat moderna ha tornat a mirar cap als equins. Ara la mula i el ruc ja no són a la quadra situada als baixos de totes les cases del poble, sinó que estan ben alimentats i cuidats en algun dels molts clubs dequitació que han aparegut arreu, disposats a passejar una estona el genet habitual o ocasional.
El retorn al cavall és un signe de la nostra rica i autocomplaent societat, que necessita i, al mateix temps, impulsa lorganització dactivitats amb projecció pública perquè la gent pugui admirar habilitats i gustos dels genets i propietaris. Això explica lèxit actual duna festa que, en laltre plat de la balança, ha de fer mans i mànigues per salvar la competència de molts altres pobles i ciutats catalanes. Perquè actualment qui no té uns tres tombs no és ningú, ni que siguin a labril o al maig. De fet, a mica que sen vegin tres o quatre ens adonem de lexistència duns gairebé professionals de la festa: els carros i carruatges, sobretot els més espectaculars, es repeteixen diumenge rere diumenge. Són grups entusiastes de les antigues tradicions pageses que entusiastament ens mostren com eren els estris i carruatges que feien servir els nostres avis abans no es perdin definitivament en la memòria. No gaire diferent de Port Aventura, però més proper a la nostra sensibilitat, que, malgrat laparença, encara es fonamenta en lestructura duna societat pagesa i tradicional.