La paraula blog prové de l’acrònim de web log, que traduït literalment voldria dir “registre per a web”. No és res més que un dietari personal, però amb la peculiaritat d’estar publicat a Internet. Quan algú escriu un dietari acostuma a recollir de manera privada reflexions i pensaments ordenats de manera cronològica. Els blogs no són privats, la intenció és que el seu contingut pugui arribar a tothom que ho vulgui llegir. La persona encarregada de mantenir una blog a Internet s’anomena blogger i l’acció d’actualitzar-lo es el blogging. Deixo als lingüistes catalans la tasca de buscar una traducció acurada d’aquests termes, si no ho han fet encara. Uns dels motius pels quals el fenomen blog ha tingut molt bona acollida a Internet és el fet que són fàcils de construir i mantenir. Una persona amb molts pocs coneixements pot actualitzar a diari el seu dietari sense haver de conèixer llenguatges de programació ni altres mandangues informàtiques. Es pot anar directament per feina, cosa difícil a vegades en el món tan tecnològic en què vivim actualment. El primer cop que vaig sentir parlar dels blogs va ser durant la guerra d’Iraq, molts periodistes desplaçats a la zona havien obert dietaris on explicaven personalment les seves vivències al front. Fins fa ben poc no havia prestat gaire interès per aquest fenomen, però la casualitat em va portar al blog d’un jove enginyer en informàtica que està realitzant una beca de recerca al Japó. Reconec que hi estic enganxat, l’Héctor García publica cada dia fotografies i textos de les seves aventures pel Japó. Si voleu conèixer de primera mà com és aquest país, només cal fer una capbussada a la seva blog, la quantitat d’informació que conté dóna per diversos dies de lectura, us la recomano.

Fent una cerca amb el Google trobareu gran quantitat de blogs on apareix com a referència la paraula “Cambrils”. Entre aquest immens paller he trobat una agulla que m’agradaria comentar-vos. El blog Racontards és mantingut per una francesa que va passar els estius dels anys seixanta a la Costa Daurada. L’any passat va decidir visitar la seva mare a Tarragona. Juntament amb la seva família, va emprendre un viatge de retorn als records d’adolescència passats a Tarragona, Salou i Cambrils. El 15 d’abril visita Cambrils i escriu: “aquest matí fa bon temps. Decidim deixar lliure el pis de la meva mare i passar el dia a Salou. Però no ho fem, Salou no és pràctic en aquesta estació de l’any, és massa gran. Anem, doncs, a Cambrils, que té unes dimensions més humanes. L’any passat vaig tornar a Cambrils, vint anys després de la meva última visita. Em vaig espantar pel canvi que havia sofert. En aquells temps Salou ja era una ciutat d’edificis buits les tres quartes parts de l’any on només es feia vida durant l’estiu. Però Cambrils era un petit port pesquer simpàtic i tradicional, separat de Salou per 7 o 8 quilòmetres de camps i boscos. Aquests ja no existeixen, han estat substituïts per un bosc d’edificis de vacances. No notarem mai més la diferència entre aquestes dos ciutats”.

Bufa! L’última frase és demolidora i convida a la reflexió. Les paraules d’un dietari personal s’escriuen sovint des del cor amb sinceritat. Em preocupa que el nostre poble pugui haver perdut allò que el feia simpàtic i tradicional. Si teniu una estona podeu fer el xafarder en aquest dietari i viatjant amb el calendari coneixereu de primera mà com aquesta francesa va anar a parar a la Costa Daurda. Es tracta d’una història d’amor adolescent amb personatges reals ocults per incials. Tal com encapçala la web, un racontard és una història veritable que podria passar com a ficció, a no ser que sigui a la inversa.

http://www.u-blog.net/racontards
http://kirai.bitacoras.com/