Les que ens dona la naturalesa. Tenim tendència a oblidar que som fràgils i que un temporal, un terratrèmol, l'erupció d'un volcà, en pocs instants pot engegar en orris impressionants obres d'enginyeria que ens enorgullien i havien costat grans quantitats de temps, diners i esforços.

Això en les grans magnituds, si baixem a l'infinitesimal potser és encara quan ho veiem més clar i per mostra tenim el maleït virus que, literalment, ens ha desmuntat el món en quatre dies; un petitíssim organisme que només es pot veure amb els més potents microscopis electrònics pot matar en poques hores milers de persones i obligar a la humanitat sencera a tancar-se a casa per protegir-se d'una cosa que no veu.

He pensat en això també perquè a mitjans de la setmana passada vaig anar a l'hort d'un amic a collir fruita i al cap de pocs moments de ser-hi vaig començar a sentir un veritable desfici a les cames: m'estaven picant els mosquits, eren d'aquells tan petits que és quasi impossible veure'ls; doncs aquestes bestioles que ni veiem, amb el seu agulló són capaces de traspassar la nostra per a ells gruixudíssima pell i inocular-nos el seu verí. I quina no deu ser la potència del verí quan la ínfima quantitat que injecten (quina quantitat pot injectar un insecte del que el seu pes deu ser una petitíssima fracció de gram?) provoca la reacció que provoca en un ésser comparativament tan enorme com un humà adult?, què ens provocaria si ens n'injectessin una quantitat una mica superior?.

Pot semblar una reflexió banal i segur que ho és, però de tant en tant pot ser que ens vagi bé pensar en aquestes coses i fer-nos tocar de peus a terra.