Aquesta afirmació no és meva. Li vaig llegir a Juan Vilà-Reyes en el llibre que va publicar un cop sortit de la presó pel cas Matesa (*) (El atropello Matesa, Plaza & Janés, 1.992). Fent un parèntesi, va ser segurament el President del RCD Espanyol que més va il·lusionar als “pericos”de la seva època. Quin bon afeccionat al futbol - avui amb molts cabells blancs -, no recorda aquella davantera José Maria, Ré, Rodilla, Amas i Marcial, que es va guanyar el sobrenom de “los 5 delfines”pel magnífic i elegant joc que desenvolupaven? Fins i tot als culers ens enlluernava aquell estil. I obrint un altre parèntesi, no descartem que la malvolença contra Vilà Reyes, català, que com a President de l’Espanyol va gosar a dir que “s’havia de “catalanitzar” el club i potser fins i tot canviar-li el nom”- l’any 1.967!!! - hi afegís un plus a la seva condemna. (En cas de dubte o escepticisme podeu pensar amb en Sandro Rossell).

Doncs bé, en aquest llibre, on explica la seva versió del cèlebre cas de corrupció del“tardofranquisme”va deixar anar la definició que dóna títol a aquest escrit, deixant ben clar quines eren les prioritats de l’Estat en aquells moments. El cert és que en aquest cas concret el fons de la qüestió sembla que va ser un atac de banyes del sector falangista amb Fraga al capdavant contra els tecnòcrates de l’Opus, representats pel Laureano López Rodó en una lluita pel poder. Malgrat el joc de ganivetades en aquesta lluita, inclosa una “remodelación del Gobierno”molt forta, més endavant els dos galls d’aquella picabaralla van acabar donant-se el bec, fundant i treballant plegats a la cèlebre Alianza Popular, embrió del que ara coneixem com a Partido Popular. Salvant les distàncies, una mica el mateix d’avui en dia, on el senyor Pedro Sánchez passa de dir un dia que “no podria dormir amb Pablo Iglesias de Ministre”a fer-lo vice-president al seu costat el dia següent.

I la definició de “Bienestar del Estado”que va plasmar Vilà Reyes en el seu llibre, era pel fet de que les prioritats a nivell d’inversions i ajudes socials en aquells moments ja demostren el poc que han canviat si les comparem amb les d’ara, per la qual cosa la definició encara té plena vigència avui, quan veiem milers de milions d’euros destinats a comprar armament en lloc de reforçar la sanitat; a augmentar els sous de militars i policies i no fer-ho amb el personal sanitari i amb els funcionaris que han estat obligats a treballar; subvencionar el toros; mantenir una Monarquia corrupta i autoritària, i tantes barbaritats i tants disbarats comesos a l’hora de definir correctament quines son les necessitats de la gent i les inversions que poden ajudar a amortir l’impacte del que ens espera. I es veu clarament com s’han decantat de forma descarada a afavorir les minories privilegiades abans que a la “mayoria silenciosa”que diria aquella senyora, i que més aviat hauríem de qualificar com la “majoria silenciada, estafada i trepitjada”,
Els meus amics de fora no entenen com és possible que amb aquests abusos de tota mena contra el poble ras, que van des de la injustícia social fins a la desigualtat flagrant davant una Justícia que tapa prevaricacions, absol mafiosos o no admet denúncies legítimes la gent, no reacciona. Jo els dic que quan el genocida va deixar dit allò de “atado y bien atado”, també s’hi havia d’afegir:“ y el pueblo seguirá callado”.
Clar que només cal comparar, com ho fa en Miquel Strubell, la diferència entre els lemes de França i Espanya:

Trobo molt significativa la diferència entre #França i #Espanya: Liberté, Egalité, Fraternité" són valors de la persona. "Una, Grande, Libre" són valors de l'Estat.

Admiro força les persones nascudes aquí o que hi porten molts anys, que malgrat aquest desastre estan disposades a pagar el preu que sigui per tal de mantenir-se ben espanyoles; de continuar depenent d’aquest Estat infumable passi el que passi. Entenem-nos, comprenc que s’estimin Espanya com a país, però no que no se sublevin contra tanta injustícia i tanta fatxenderia per part de l’Estat; que no vegin que només Catalunya ha plantat cara a tants abusos contra tothom que hi viu; a aquest retrocés en els Drets de l’Home.
Sembla que ells no hi visquin aquí; sembla:
 
-Que no veuen que com a ciutadans de Catalunya el que legítimament es reclama des d'aquí els beneficiaria, mentre que el que de forma barroera i fins i tot il·legal ens neguen des de Madrid, no perjudica només els independentistes; que en la mateixa mesura, ni més ni menys, els perjudica a ells.

-Que quan aquells covards i salvatges atien el “A por ellos”aquest “ellos” els inclou a ells, o si ho dubten que preguntin a Alberto Rivera, aquell que deia “Yo solo veo españoles” quan a Madrid en una protesta li cridaven “catalán de mierda”.

-Que quan de forma escandalosa reconeixen que “nos hemos cargado su sistema sanitario”, els afecta directament, i si han patit malalts i/o morts en aquesta pandèmia, una part son conseqüència d’aquell sabotatge, dirigit a TOTHOM de Catalunya, i no només als que volem deixar de dependre d’aquest Estat.

Sovint em pregunto a què es deu la actitud d’aquest percentatge de catalans, que malgrat el que dic més amunt i les moltes més barrabassades que no puc incloure perquè ocuparien una enciclopèdia sencera, estan tan convençuts de voler seguir formant part d’aquest estat. I penso:

-Aplicar a tots ells aquella dita castellana tant famosa del “Sarna con gusto no pica”resultaria massa simplista. I fora injust i molt allunyat de la veritat ficar a tothom dins del mateix sac de gent simple.

-Suposo que un percentatge està en una posició en la que li convé que l’estatus continuï així; que té por a que si la cosa canvia en surti perjudicat, independentment de que ara, pel fet de viure aquí ja en surti perjudicat.

-Un altre tant per cent pot estimar-se tant aquesta Espanya com per, de forma conscient continuar pagant de més per seguir-hi, en aquest cas per la mateixa regla de tres però a la inversa que nosaltres, que estaríem disposats a pagar de més però per no seguir depenen-t’hi.

-És possible que un altre percentatge, no sé fins quin punt determinant a l’hora de votar, no vegi clara la situació davant la divisió dels independentistes, i pensi: “Quina independència farem si abans ja estem tirant-nos els plats pel cap?”. L’espectacle que ens ofereixen els nostres partits ens ha dut a una situació que em fa recordar una frase que va pronunciar un Ministre de l’extinta UCD quan aquella formació política començava a entrar en la crisi que faria caure Adolfo Suárez primer i desaparèixer el partit després. La frase, molt enginyosa, i que crec que podríem aplicar a aquesta mena de circ del que preferiríem no veure’n l’espectacle, era: “¡¡Cuerpo a tierra que vienen los nuestros!!”

(*) Per saber-ne més: https://bit.ly/3exYekY