Sóc una dona de 56 anys, passant per la menopausa. No sé si és per la meva edat, si és perquè el coronavirus m'ha fet sentir vulnerable, indefensa i aïllada o si és perquè encara estic en un Erto, fent el que puc per arribar a finals de mes i creuant els dits per tenir una feina quan pugui tornar al treball amb una nova normalitat, però sento una enorme necessitat de fer alguna cosa per a corregir el que no és correcte en el meu petit món. Així que, en comptes de passar-me massa hores pensant en les meves penes i mirant-me el melic he començat a recollir deixalles amb un grupet de persones, pels racons de Cambrils.

Proposem un indret on veiem que s'hi han acumulat papers, plàstics i llaunes i ens posem a la feina. Amb una energia revitalitzada, ens aixequem ben aviat per tal d'aprofitar la frescor del matí i ens reunim en un lloc diferent una o dues vegades per setmana per passar una hora, més o menys. Després anem a fer un cafè i a compartir i publicar fotos de la feina feta. Parlem de quants sacs de brossa hem omplert i hem separat per reciclar i això ens anima a seguir amb aquesta iniciativa.

Fins aquí tot bé, ens sentim satisfets d'una feina ben feta. Una vegada més, el meu petit món està en ordre. ens felicitem mútuament i m'arriben comentaris d'anim a través de Facebook, Twitter, WhatsApp i Instagram. Però quan els emojis d'aplaudiments, cors i likes disminueixen, jo em pregunto, quin és el problema de veritat? i, on puc jo realment canviar alguna cosa?.

Hi ha dues raons per les que recullo les deixalles i els residus que deixen els altres. Una és la raó estètica. Odio veure en un parc, platja, riera o pineda ple de brossa, m'entristeix. La continuada degradació del nostre entorn fa que la gent se senti deprimida. Està científicament demostrat i sí, jo sóc una d'aquestes persones i no, no és per la menopausa. La segona raó i la més important, l'ecològica. Que aquests residus no acabin riera avall afectant la delicada biodiversitat dels nostres mars, matant peixos i aus de la costa que ingereixen els trossets de plàstic i de tòxics, augmentant les algues que disminueixen l'oxigen en l'aigua i alterant el clima mundial. És un problema real, gegantesc i aclaparador i sí, hem d'actuar ja abans que sigui catastròfic i que els nostres fills heretin un futur desolador. Els que "manen" sembla que facin petits passos de compromís cap a un món més ecològic però abans que jo vagi amb el meu petit exèrcit de voluntaris a netejar el món, no podem tan sols canviar l'actitud de la gent? És, realment, tan difícil ser "influencer"?

En el món d'avui, tan globalitzat, ser un famós "influencer" és tota una carrera, de moment encara sense títol oficial ni homologat. Ser un o una "influencer" pels teus Tiktoks, els teus cents de selfies a Instagram, els teus tweets a Twitter o, simplement, per la teva cara bonica, mou diners, negoci i l'admiració dels teus seguidors, tinguis o no tinguis un talent per a admirar. No podem menjar tots un trosset d'aquest pastís tan dolç? Si cadascú de nosaltres, fins i tot jo, pogués influenciar una persona o, millor encara, o més d'una persona com la famosa taxa de R d'aquest maleït virus, podríem canviar el món?

Si poguéssim conscienciar als nostres seguidors acumulats en els nostres xats, grups o pàgines de Facebook, de la urgència i suma importància de recollir, reciclar i utilitzar menys plàstics estaríem en el camí de frenar el dany que estem causant. És així de fàcil, amb un simple click en el botó trobaràs @TalkingRubbishCambrils a Instagram i estaràs a un pas més de la consciència ambiental que li fa falta al nostre planeta.