Quan es van generalitzar aquestes definicions i per donar-ne una visió simplificada, al camp el d'esquerres era el jornaler i el de dretes l'amo; a ciutat el d'esquerres era l'obrer i el de dretes el fabricant; i aquest patró era extrapolable a tots els àmbits i branques de la societat i l'activitat econòmica.

Això es va començar a desvirtuar als anys seixantes i en aquest país nostre en vam tenir un bon exemple en l'ambient del famós "Boccaccio" barceloní: allí eren tots d'esquerres però tots eren "fills de papà" que es podien permetre el luxe de passar-hi les nits gastant salut i diners mentre la resta havia de treballar (pels seus papàs).

La perversió d'aquests conceptes ha arribat al màxim en els temps actuals, sobre tot per part dels propis polítics i especialment pels auto-nomenats d'esquerres. A mi, potser sigui cosa de l'edat, se'm fa molt difícil considerar d'esquerres a gent que sempre ha trepitjat catifes, que guanya un dineral, que sempre ha viscut del diner públic, que no ha discutit mai les ordres que venen de dalt (els va la cadira i el sou), que és capaç de defensar el blanc i el negre en la mateixa frase..., i tots sabem que en podem trobar moltes dotzenes d'aquests.

D'esquerres?, i tant!, i a viure que són quatre dies!.