Estic al supermercat mirant les prestatgeries de gels de bany: flor de taronger, fruites de bosc, llet d’avellana, llet de coco......tot tan natural, fruit de la terra, ecològic i sostenible......o no?  Cada un d’aquests productes està envasat en un pot de plàstic, no hi ha cap altre opció.  Miro la prestatgeria de dalt i de baix i tot és plàstic. Tot embolicat amb plàstic d’un sol ús. Usar i tirar.
El meu camí particular cap a una vida més ecològica està encara en la seva infància. La meva petjada de carboni encara és una trepitjada de talons sobre l’asfalt. Visc en un pis, no tinc hort i faig despesa de calefacció a l’hivern. M’agrada anar-me’n de vacances amb avió i passar uns dies en un hotel sense fer res més que banyar-me a la piscina encara que aquesta estigui tractada amb clor; i després sortir a sopar. No, ho sento, ni tan sols sóc vegetariana!
O sigui sóc d’aquestes ‘mig intent’ d’ecologista, segurament poc i mal informada, però la intenció és bona i sobretot estic notant un canvi en la meva actitud, un despertar, si vols dir-ho així.  Jo veig que aquí passa alguna cosa que no quadra i em desconcerta.

El bombardeig de màrqueting cap els productes que comprem ens allibera de culpabilitat, convencent-nos que són naturals i sostenibles mentre arriben (segons xifres de 2019) 12 milions de tones de plàstics als oceans cada any.  El 1950 es produïa uns 1.7 milions de tones de plàstic a tot el món.  Al 2019 aquesta xifre s’havia elevat a 380 milions de tones i de moment no dóna senyals de treva.  Reciclem la petita suma de menys de 7% dels plàstics que es fabriquen.  Dels plàstics que arriben al contenidor groc, no tots són iguals, encara que portin el símbol de reciclatge molts acaben o bé cremats o acaben en abocadors perquè no hi ha prou instal.lacions per reciclar-los.
Fins fa poc exportàvem el 50% dels nostres plàstics a països fora de la UE, per falta de capacitat, tecnologia o raons financeres.  Xina, fins fa poc va ser un dels països que rebia grans quantitats dels nostres plàstics per reciclar (o tirar?) però en els últims dos anys han posat una prohibició a aquestes importacions, la qual cosa vol dir que tenim un immens problema urgent a resoldre.

Les escombraries de plàstics que contaminen el nostre estimat Mediterrani provenen de molts llocs: països del sud d’Europa, països del nord d’Àfrica i fins i tot creua l’oceà Atlàntic i arriba des d’Estats Units.  El sol i els corrents marins fan que els plàstics tornin trencadissos i acaben convertint-se en trossos petits o micro plàstics de menys de 5mm.  Estudis sobre ocells de les nostres costes han trobat trossos de plàstic en els estómacs del 96% d’aquests animals. Molts d'ells moren intoxicats o perquè el seu estómac està tan ple de plàstic que no deixa passar menjar sa, i es moren de fam o s’enreden deixant-los indefensos, sentenciats a una mort lenta i dolorosa.

Des dels anys 90, la nostre obsessió amb l’ampolleta d’aigua mineral vol dir que es venen més de 100 milions de ampolles diàries en el món, dels quals 7 de cada 10 acaben en els abocadors, incinerats o tirats per allà contaminant el nostre voltant.
Tenim la informació però preferim no escoltar amb massa atenció o aprofundir en el tema de la nostre brossa.  No volem que aquests problemes s'interposin en les nostres vides donant-nos una sensació de culpabilitat, però necessitem treure el pilot automàtic i començar a qüestionar la nostre implicació de l’arrel. Mai abans, en la història de l’ésser humà hem tingut desafiaments ecològics tan grans i urgents a afrontar, i tots creats per nosaltres mateixos. La naturalesa mostra senyals de sofriment seriós i hem de fer-ne cas i donar-li cura. Jo sóc, com molts, conscient de la gran importància de recollir, i reciclar correctament però això ja no és prou. Hem de prendre un pas molt més gran i començar a reduir també. Viure una vida moderna i sostenible pot significar cada vegada més una vida en harmonia amb el medi ambient i el nostre planeta, però també hem de ser exigents cap a les companyies que proveeixen els productes que tots consumim, i això, per dolorós que sigui vol dir modificar els nostres hàbits i actituds i fer que la nostre acció compti.

A casa estem acabant les ultimes gotes del pots de gel de bany.  Els meus fils em miren amb cares d’escepticisme. Dia 1: compro pastilles de sabó, un canvi fàcil. Duren mes, són econòmics i els trio sense l’embolcall de plàstic. Estic usant també aquestes  bossetes de malla per pesar la verdura i fruita a granel, i només compro ous en caixa de cartró sense plàstic. Totes les begudes en llauna, (son 100% reciclables) o vidre (el vi que no falti !) Ah, i l’aigua és de l’aixeta passada per un filtre, després puc omplir i portar la meva ampolla reutilitzable. L'ecologista novençana dóna els primers petits passos però és la meva actitud el que compta. Vull ser més crítica a l’hora de comprar davant un mar de productes coberts de cel·lofana innecessària.  No dic que eliminar el plàstic per complet sigui realista per tothom, però reduir dràsticament els plàstics d’un sol ús comença amb dir “no compraré els meus tomàquets, pebrots ni enciams empaquetats en plàstic!”
Jo em comprometo, i tu?