Un any més, el mes de març serveix per reivindicar les desigualtats de tot tipus que pateixen les dones, arrel del 8 de març, Dia Internacional de la Dona. I un dels problemes més greus que hem d’abordar tots, homes i dones, és la violència de gènere. Els mitjans de comunicació, i entre ells la televisió, poden col·laborar en aquesta tasca. Una manera de fer-ho és donant visibilitat a un problema que es produeix en l’àmbit de la llar com és la violència de gènere. De fet, durant molts anys aquest ha estat un problema silenciat, ja que era un tema que es produïa a casa i com diu la dita catalana, els draps bruts es renten a casa; per tant, semblava que la justícia no tingués res a fer davant uns fets que es produïen en l’espai domèstic. En aquest sentit, considero positiu que TV3 s’hagi plantejat tractar el tema des d’una sèrie. És el que succeeix amb Ventdelplà una sèrie escrita per Josep Maria Benet i Jornet, i protagonitzada per l’Emma Vilarassau. Una sèrie que té un altre element positiu, la dona maltractada no prové d’una família amb problemes econòmics i el seu marit no és un inculte ni un borratxo, sinó un advocat respectable. És positiu, doncs, que no es caigui en aquest tòpic i que es pugui veure que, de vegades, els maltractadors ens podrien passar completament inadvertits.

Però si bé Ventdelplà no incorre en aquest estereotip, sí que cau en altres tòpics. Per començar, la sèrie està plantejada com un “colobrot”. Això es tradueix en el fet que el problema de la dona maltractada es banalitzi fins a límits amb els quals no estic d’acord. El personatge que interpreta Emma Vilarassau, des del meu punt de vista, és massa exagerat, cosa que li resta credibilitat. Una credibilitat que també els falta, penso, a la resta de personatges, que són massa exagerats: els bons són molt bons i els dolents ho són fins a les últimes conseqüències. I per ser encara una mica més tòpics, els personatges més dolents i envejosos són els femenins, que en comptes de solidaritzar-se amb la pobra dona maltractada li tenen ràbia per ser la intrusa de ciutat que arriba al poble sense ser convidada. Un tòpic més cruel encara si tenim en compte que avui dia les primeres a solidaritzar-nos amb les víctimes de la violència de gènere som les mateixes dones.

Per tant, si bé la iniciativa em sembla bona, com a idea, penso que un dramaturg de la talla del Josep Maria Benet i Jornet podria haver-se documentat una mica millor sobre el tema. I és que, per molt reconegut que sigui com a escriptor, penso que el tractament del problema és força desafortunat. Potser li hauria calgut mirar-se millor una pel·lícula com Te doy mis ojos de la directora basca Icíar Bollaín, una autora que demostra amb el seu film que entén molt bé què és això de la violència de gènere i què suposa, i que dóna unes solucions amb les quals podem estar més o menys d’acord però que sens dubte donen peu a una reflexió que no genera, penso, la sèrie televisiva Ventdelplà.