Un nen pot veure 91 anuncis de menjar ràpid i brioixeria en un matí de programació infantil. Aquesta és una de les conclusions de l’informe Televisió per als nens 2004, elaborat per Lola Lara per encàrrec de la Confederació Espanyola d’Organitzacions de Mestresses de Casa, Consumidors i Usuaris. Dit d’altra manera, en la programació que les cadenes de televisió espanyoles emeten per als nens, hi predomina la publicitat d’aliments molt calòrics –bàsicament menjar ràpid, brioixeria i aperitius–.

Així doncs, per molt que les mares i pares, els professors i professores, o programes educatius engegats des de les administracions ens esforcem a explicar als nostres infants els beneficis de la dieta mediterrània, tots els nostres consells toparan amb imatges molt més seductores que la televisió ofereix als nens i nenes per tal que demanin els seus productes.

I és que, no ens enganyem, la televisió és un importantíssim element de socialització per als petits. En aquest sentit, cal recordar que l’any passat un informe del Consell Català de l’Audiovisual afirmava que els nens i nenes passen més hores davant la televisió que a classe. A més de l’element quantitatiu, és a dir, el nombre d’hores que els nens i nenes miren la televisió, cal tenir també en compte l’aspecte qualitatiu, i és que el missatge de la televisió és molt més atractiu que qualsevol altra explicació. Així doncs, una processó de minuts i més minuts d’hamburgueses, pastissets i xocolates diversos continuen poblant els anuncis que es fan entre la programació televisiva infantil de, per exemple, els dissabtes al matí. I tot plegat amb missatges positius, ja que aquests aliments són, segons ens diuen els anuncis, divertits, ens donen energia (no diuen de quin tipus), etcètera. A tot això hi hem d’afegir encara una dada més. En els últims deu anys, s’han duplicat les xifres d’obesitat en la infància.

En definitiva, xifres i dades que ens demostren que la televisió només té en compte el sector infantil com a públic objectiu de productes però que deixa molt a desitjar com a element de formació. I recordem que a més de divertir, la televisió, en tant que servei públic, té també dues funcions més: informar i formar els ciutadans. A més, quina mena d’hipocresia és aquesta en què la televisió d’una banda ven als nostres petits autèntiques porqueries alimentàries, mentre que d’altra banda ens mostra cossos esquelètics de dones que es fan dir “models” i que sovint estan infraalimentades? Sincerament, penso que cal regular aquest tipus de publicitat per tal de protegir els infants. I apel·lo una vegada més a la deontologia del mitjà. Però tot plegat són objectius a aconseguir a llarg termini. Mentrestant, no ens quedarà altre remei que explicar i tornar a explicar als nostres fills i filles que és molt més bo el típic pa amb tomaca o l’entrepà que no pas qualsevol producte artificial.