Ibarra desbarra
Un dels personatges més emblemàtics de les Espanyes, a punt de retirar-se de la política, és linefable Juan Carlos Rodríguez Ibarra. Destacat barón socialista de lèpoca del Felipe González i president incombustible de la comunitat dExtremadura, no ha destacat mai per simpatitzar amb cap nacionalisme que no sigui el del toro Osborne i lestanquera (nom gens afalagador emprat per pèrfids elements separatistes amb linnoble objectiu de befar-se de la rojigualda). De fet, tampoc ha brillat pas per la seva subtilesa política davant escàndols tan lamentables com lafer Filesa o el cas GAL; intentant justificar la guerra bruta contra el terrorisme amb uns arguments propis duna democràcia de la Señorita Pepis.
Amb figures tan peculiars com lIbarra, sevidencia aquell principi de teoria política que afirma que no hi ha res més proper a un espanyolista de dretes que un espanyolista desquerres. Des de convertir Catalunya en una mena de cau on podrits burgesos han espremut pobrissons immigrats de les terres dHernan Cortés, passant per curioses propostes de llei electoral per bandejar dun cop lenutjós pes de partits perifèrics com CiU, ERC o el PNB en el Congrés dels Diputats de Madrid, les intervencions daquest dirigent han estat daurora boreal.
Malgrat dirigir una autonomia, la seva empatia envers una concepció plural de lEstat espanyol és un miratge. Fa setmanes la Vall dAran va patir un ensurt considerable quan lobsolet túnel de Viella va tenir un esfondrament molt comentat. En aquest context de desconcert i preocupació apareix el genial Ibarra i desbarra com una allau: Un amigo mío me dijo que estaba por la zona; sintonizó alguna emisora de radio por si podía ayudar, pero se enfadó porque todas las emisoras de la región emitían en catalán y no entendía lo que decían. Pobret amic! En primer lloc per tenir un nyap de ràdio i en segon lloc per no ser Pompeu Fabra.
Aquestes declaracions plenes de sensatesa palesen fins a quin punt la nación perilla i com això del català ja passa de mida. Lamic Federico Jiménez Losantos ja fa anys que profetitza que els nacionalistes (Rovireche i companyia) conspiren nit i dia, amb la complicitat de ZP, per assolir la liquidació daquella España que ja havia defensat el gran Viriato contra els romans. Ibarra, digne hereu del valerós pastor celtibèric, veu en el català una arma letal per a la continuïtat de la pàtria; dun costat cauen pedres, tot un presagi de la feblesa de lEstat, i duna altra banda, un dialecte de pagesos insolidaris i provincians bandeja de les ones la llengua universal de Garcilaso.
En pocs mesos, amb ladéu del senyor Ibarra i del senyor Bono han desaparegut dos autèntics baluards de lespanyolitat més autèntica i contrastada. Res a envejar en aquest sentit a unes figures tan distingides com Federico Trillo (aquell del Viva Honduras i el manda huevos) o lexcepcional president Aznar, que va posar els peus a la mateixa taula que lemperador Bush.
Es jubilarà el president Ibarra?
Després de la monumental xorrada sobre el català ha fet mèrits per anar de cap a la COPE i desbarrar amb ganes una bona temporada.
Amb figures tan peculiars com lIbarra, sevidencia aquell principi de teoria política que afirma que no hi ha res més proper a un espanyolista de dretes que un espanyolista desquerres. Des de convertir Catalunya en una mena de cau on podrits burgesos han espremut pobrissons immigrats de les terres dHernan Cortés, passant per curioses propostes de llei electoral per bandejar dun cop lenutjós pes de partits perifèrics com CiU, ERC o el PNB en el Congrés dels Diputats de Madrid, les intervencions daquest dirigent han estat daurora boreal.
Malgrat dirigir una autonomia, la seva empatia envers una concepció plural de lEstat espanyol és un miratge. Fa setmanes la Vall dAran va patir un ensurt considerable quan lobsolet túnel de Viella va tenir un esfondrament molt comentat. En aquest context de desconcert i preocupació apareix el genial Ibarra i desbarra com una allau: Un amigo mío me dijo que estaba por la zona; sintonizó alguna emisora de radio por si podía ayudar, pero se enfadó porque todas las emisoras de la región emitían en catalán y no entendía lo que decían. Pobret amic! En primer lloc per tenir un nyap de ràdio i en segon lloc per no ser Pompeu Fabra.
Aquestes declaracions plenes de sensatesa palesen fins a quin punt la nación perilla i com això del català ja passa de mida. Lamic Federico Jiménez Losantos ja fa anys que profetitza que els nacionalistes (Rovireche i companyia) conspiren nit i dia, amb la complicitat de ZP, per assolir la liquidació daquella España que ja havia defensat el gran Viriato contra els romans. Ibarra, digne hereu del valerós pastor celtibèric, veu en el català una arma letal per a la continuïtat de la pàtria; dun costat cauen pedres, tot un presagi de la feblesa de lEstat, i duna altra banda, un dialecte de pagesos insolidaris i provincians bandeja de les ones la llengua universal de Garcilaso.
En pocs mesos, amb ladéu del senyor Ibarra i del senyor Bono han desaparegut dos autèntics baluards de lespanyolitat més autèntica i contrastada. Res a envejar en aquest sentit a unes figures tan distingides com Federico Trillo (aquell del Viva Honduras i el manda huevos) o lexcepcional president Aznar, que va posar els peus a la mateixa taula que lemperador Bush.
Es jubilarà el president Ibarra?
Després de la monumental xorrada sobre el català ha fet mèrits per anar de cap a la COPE i desbarrar amb ganes una bona temporada.