Sobre el menjar blanc
Els àrabs no coneixien, o almenys no la preferien, la cocció xinesa al vapor ni pel que sembla el fregit de larròs una vegada cuit. Així doncs, no estranyarà que al passar larròs a la cuina catalana formés part dun dels plats més preuats de lEdat Mitjana, que és el menjar blanc. El menjar blanc era una crema espessa, en la qual els principals ingredients eren pit de gallina o de capó, arròs, ametlles i sucre. Era una menja de cullera que es menjava com una preuada delicadesa. Aquesta preparació va tindre una gran popularitat i va ser estesa per tot Europa. Pràcticament tots els receptaris europeus medievals i renaixentistes porten aquesta recepta. Ara bé, atès que els seus dos ingredients principals, el sucre i larròs, són de procedència àrab i que lametlla abunda a Espanya, no podem deixar de pensar que aquest plat tingués un origen peninsular. El fet és que el Llibre de Sent Soví, manuscrit anònim de la primera meitat del segle XIV, ja porta unes receptes de menjar blanc. En el mateix manuscrit nhi ha dues que parlen de larròs cuit amb llet, ametlles i sucre. Una altra és larròs al morterol, que era un plat de despulles i carns interiors dels animals, que trinxaven amb un ganivet, les feien coure amb llet dametlles i es podia espesseir amb pa ratllat i al final de la cocció amb ous batuts. Se li donava color amb safrà i havia de tenir una consistència pastosa.
Podríem dir que tant el menjar blanc com el morterol, convertit en castellà en morteruelo, han esdevingut amb els pas dels anys menges diferents. En el cas del menjar blanc, sha convertit en una llepolia dolça. En el cas del morteruelo, plat de la Manxa i de la província de Conca, és, segons El Diccionario de Autoridades (1732), guisado a modo de salsa que se hace con hígado de puerco machacado, desleído en leche de almendras y especies. De fet, avui el morteruelo és un plat molt celebrat, com he dit, a la cuina de la Manxa i de Conca; és una mena de foie-gras de porc refinat i sovint exquisit.
Tanmateix no tan sols es feia menjar blanc, sinó també la ginestada, que era una crema dolça i espessa feta principalment amb llet dametlles, arròs, sucre i safrà. També solia portar panses i pinyons. El seu color groc li dóna el nom de ginestada. Era també una menja de cullera i sassemblava al menjar blanc, del qual era, per dir-ho així, una versió de desdejuni o de postres per a gent refinada i rica, sobretot rica.
Podríem dir que tant el menjar blanc com el morterol, convertit en castellà en morteruelo, han esdevingut amb els pas dels anys menges diferents. En el cas del menjar blanc, sha convertit en una llepolia dolça. En el cas del morteruelo, plat de la Manxa i de la província de Conca, és, segons El Diccionario de Autoridades (1732), guisado a modo de salsa que se hace con hígado de puerco machacado, desleído en leche de almendras y especies. De fet, avui el morteruelo és un plat molt celebrat, com he dit, a la cuina de la Manxa i de Conca; és una mena de foie-gras de porc refinat i sovint exquisit.
Tanmateix no tan sols es feia menjar blanc, sinó també la ginestada, que era una crema dolça i espessa feta principalment amb llet dametlles, arròs, sucre i safrà. També solia portar panses i pinyons. El seu color groc li dóna el nom de ginestada. Era també una menja de cullera i sassemblava al menjar blanc, del qual era, per dir-ho així, una versió de desdejuni o de postres per a gent refinada i rica, sobretot rica.