Sí, n'estic i molt; n'estic pel futur del món que ens ve, no parlo del futur de demà, ni del del mes que ve, ni probablement del de l'any que ve; parlo del futur a mig i llarg termini. El que per edat ja no afectarà a la gent de la meva fornada, no gaire als nostres fills, però si que afectarà als nostres nets i a la gent que vindrà més endavant.

El futur que podem albirar no és gens afalagador, potser que sigui perquè venim de la que, al menys en el món occidental, ha estat l'època amb més prosperitat, llibertat i benestar de la història, perquè en el període que va des de la postguerra fins a finals de segle passat gairebé tothom (llevat d'excepcions que aquí coneixem de primera mà) era o se sentia lliure, tothom es guanyava la vida, tothom corria amunt i avall per feina o de vacances sense més preocupació, florien la cultura i les arts, i les idees totalitàries semblaven recloses a l'antiga URSS i països satèl·lits (i algun de més proper).

A principis d'aquest segle es van començar a tòrcer les coses degut a un enfilall de tristos esdeveniments i vam veure com la por anava entrant a les nostres vides al mateix temps que les nostres autoritats, amb l'excusa de la seguretat, ens anaven retallant llibertats que fins llavors havien estat sagrades. Tot això ha anat a més, i només ha faltat la pandèmia perquè ens hagin imposat més limitacions de tota mena que no dic que no hagin estat necessàries però jo tinc la sensació de que els que manen, en general, s'hi senten força a gust.

I com que la barbàrie continua, la por va fent forat i aquests darrers dies, caps d'estats tan poc sospitosos com França i el Canadà, amb la boca petita comencen a mig acceptar que potser la llibertat d'expressió i d'altres no haurien de ser il·limitades; ens limiten els horaris i els moviments; els extremismes, de dreta, d'esquerra i religiosos galopen desbocats; el panorama econòmic és desolador, no havíem acabat de sortir de la crisi anterior quan arran de la pandèmia s'estan destruint, a més de les vides, totes les expectatives de benestar de la major part de la gent.

Països formalment democràtics que funcionen com a quasi-dictadures amb l'aquiescència dels organismes supranacionals (us sona?); grans països governats per impresentables o directament per poca-soltes; drames humans inconcebibles tolerats amb la major fredor i crueltat.

I per acabar-ho d'arrodonir, la destrucció sistemàtica del planeta que malgrat els esforços que es fan, continua imparable.

No he sigut mai pessimista, però estic molt preocupat.