Quatre amigues solteres, liberals, de més de trenta anys, amb un compte corrent de molts zeros i amb molt de temps per parlar, sobretot de les seves noves conquestes sexuals. Aquests són els principals ingredients de la sèrie televisiva Sexo en Nueva York. A partir d’aquesta setmana, Antena 3 emet la sèrie, just després del programa del Buenafuente, és a dir, a les dues de la matinada. Una sèrie que va aconseguir un gran èxit als Estats Units, el seu país d’origen, on va recollir nombrosos premis en les sis temporades en antena, però que a l’Estat només va aconseguir un cert èxit en la seva emissió pel Canal Plus i que difícilment aconseguirà una gran quota de pantalla en aquesta ocasió, sobretot tenint en compte l’horari en què s’emetrà.

Tot i això, he volgut dedicar-li aquesta columna, ja que penso que té una sèrie de característiques que personalment aplaudeixo. La sèrie narra les aventures de quatre dones amigues entre si, de caràcter liberal i que no tenen problemes a l’hora de parlar de sexe, tot i que cadascuna d’elles des d’una perspectiva diferent.

Així doncs, la sèrie està narrada en primera persona per la periodista Carrie (Sarah Jessica Parker), que escriu una columna titulada com la mateixa sèrie. A Carrie l’acompanya Samantha (Kim Cattral), que respon a l’estereotip del Don Joan però en dona; Charlotte (Kristin Davis), una romàntica més “pija” encara que les altres, que persegueix l’amor de la seva vida, i Miranda (Cynthia Nixon), una advocada que aconsegueix l’èxit en el masculinitzat món dels negocis.

Poques vegades veiem en televisió dones que col·laborin entre elles i que s’ajudin i comparteixin amb franquesa experiències. I això és el que fan aquestes dones solteres de més de 30 anys que no tenen cap tipus de problema econòmic i que, tot sigui dit, inverteixen bona part del seu temps i diners en ser dones dignes de qualsevol portada d’aquestes revistes que anomenen “femenines”. No és que defensi, doncs, el model de dona que apareix a Sexo en Nueva York, ja que pateixen una obsessió gairebé malaltissa per no estar soles, un síndrome que pràcticament podríem anomenar “solterofobia”, i alhora inverteixen bona part del seu dia en posar-se guapes i respondre als cànons de la moda. Però tot i aquests defectes, penso que sí que era ja hora que una sèrie estigués protagonitzada per dones liberals que són amigues i que pateixen tota una sèrie de contradiccions pròpies d’un món on se suposa que homes i dones tenen els mateixos drets i deures, i on, en canvi, es demostra que entre un sexe i un altre encara hi ha un abisme que ens separa.

Per cert, que la sèrie va ser creada per Darren Star a partir de la novel·la de Candente Bushnell El sexo y la ciudad i va ser produïda per la cadena americana HBO. Només em cal afegir una cosa: si us plau, la propera vegada que es faci una sèrie d’aquestes característiques, no estaria de més que les protagonistes tinguessin inquietuds culturals i/o polítiques. Potser no cal caure en l’existencialisme dels personatges de Woody Allen, però a aquestes quatre noies sí que els sobra una mica de superficialitat.