L’editorial de la Revista del mes passat es felicitava perquè es començaven a visualitzar els canvis urbanístics que permetran besllumar aviat un futur Cambrils. Unes reformes, apuntava, que afectaran la qualitat de vida dels cambrilencs. Parlava de les grans infraestuctures i dels equipaments lúdics i socials… Són les grans coses d’un Cambrils nou, les coses que –com deia, de forma molt encertada, l’anàlisi de la nostra publicació– faran que el nostre poble comenci a sortir del túnel.

Jo, però, no vull parlar de temes “macro” sinó de qüestions “micro”. No vull escriure sobre les coses grans, ja ho faig sovint, sinó de les petites coses, d’aquelles més pròximes a la gent. Els reportatges i les notícies sobre les grans inversions i les grans obres de vegades amaguen les matèries més quotidianes. De vegades correm el risc que en el camí que hem de recórrer per abandonar el fosc túnel deixem enrere i ens oblidem coses de les quals ens en podem penedir.

M’explico. Cambrils és un poble ric en patrimoni. Ja sé que sóc reiteratiu i que ja ho he escrit en alguna altra ocasió, però no per repetir-ho les coses han millorat. Dic amb orgull que som rics perquè he vist que altres pobles veïns, amb menys riquesa patrimonial que el nostre, ho cuiden millor i hi dediquen més recursos, que fa que els llueixi molt més.

Fa uns anys, quan des de la Casa de la Vila es va encarregar un “inventari de patrimoni arquitectònic i arqueològic” del nostre terme, voluntariós però limitat i amb moltes mancances, vaig reclamar que aquesta llista s’havia de fer pública, s’havia de difondre... en definitiva, s’havia d’acostar als ciutadans. És a dir, que no n’hi ha prou a tenir un document, sinó que l’administració s’hi ha d’involucrar i dir què s’ha de fer en cada cas per a la seva preservació i sobretot actuar si hi ha alguna situació de perill de destrucció ja sigui natural o provocada per la mà de l’home. I això ho ha de fer amb el diàleg i amb l’acord amb les entitats del poble que es dediquen a aquestes qüestions i amb els experts que saben com afrontar-ho.

En aquest document que dorm el son dels justos en els calaixos de l’administració hi ha la Carlania, que Manel Tarés recull, unes pàgines més endavant, en un brillant treball de recerca que ens ajudarà a conèixer –però sobretot a preservar– aquest llegat excepcional. També hi figura l’antic edifici del Pòsit. Lamentablement ja només podem parlar del nou edifici, però és molt important per preservar la nostra memòria històrica com construïm aquest nou Pòsit. L’inventari parla també de la Font Coberta, ja veurem què fan els vinyolencs amb aquesta joia del seu patrimoni. Són només uns casos als quals he pegat fanalada; n’hi ha molts d’altres que l’informe ignora. Són petites coses, si es vol, però que també marcaran la qualitat de vida dels cambrilencs.