Els pares del POUM de Cambrils van tenir una gran visió quan van decidir la construcció d’un vial amb la continuïtat de l'avinguda Josep Vidal i Barraquer i l’avinguda d'Horta de Santa Maria. Aquesta mesura ens ofereix, segons la meva manera de veure, la primera comunicació directa entre Vila i Platja, de sempre separades, fins i tot amb una antiga rivalitat entre veïns, però també per les circumstàncies urbanístiques d’èpoques passades, i principalment pel traçat de la via del ferrocarril. La construcció de grans vials apropa els extrems, és una saviesa urbanística formulada per pensadors reconeguts, amb influència remarcable en el comportament de les persones.

Aquesta via prevista en el POUM, seria ben diferent del passeig La Salle, en el que el pas per sota del pont del tren representa un pedaç funcional però res més. Per tant, la nova via no sols contribuiria a comunicar Vila i Platja, sinó que també ajudaria al fet que veïns i visitants de Cambrils descobrissin el casc antic del nostre poble, el gran desconegut de molts forasters. Cal imaginar-se la nova via en continuïtat – sense entrebancs visuals ni de cap mena pel mig - des del carrer Pere III fins al que era el xalet del Bau, es a dir, fins a la mar. Realment espectacular!

Actualment l’avinguda Josep Vidal i Barraquer, es veu “tancada” cap al mar per l’edifici de la estació vella de Renfe-Adif. I no sols visualment, ja que també els que l’habiten es comporten d’esquena al que hi ha més avall i es mouen com si la avinguda fos una plaça allargada i repeteixo tancada, malauradament deixant al seu pas rastres desagradables. La nova via influirà de segur en aquests comportaments.

D’altra banda, una mesura urbanística d’aquest gruix revaloritzarà la zona considerablement atraient altres veïns, fet que por molts motius és una perspectiva a tenir en compte.

El conjunt d’edificis d’un poble o ciutat representa un bé amb valors històrics de fondària diversa. En els últims anys s’han perdut a Cambrils per exemple dos edificis (Pòsit de Pescadors, casa de la família Gimbernat) realment emblemàtics per a la història del poble. L’estació vella de Renfe-Adif no sembla ser d’aquesta categoria i alhora de decidir si un objecte es conserva o s’enderroca és essencial sospesar el bo de la mesura i allò que no ho és. Si fos tan important, no voldria la mateixa Renfe-Adif conservar-la? Sembla que no.

Els arguments per a conservar l’edifici de l’estació es debiliten quan la seva conservació es justifica amb funcions i activitats del barri mas aviat domèstiques, un aspecte legítim, però que no hauria de tenir el mateix pes que el primer, i més quan al barri ja existeixen espais per reunir-se o fins i tot a l’edifici de l’auditori es podrien preveure espais per tal finalitat.

En la reunió de dimarts 16 de març, a la que segons la Revista hi van participar només una vintena de persones, ja es va posar en evidència que tothom no ho veu igual, és a dir, que n’hi ha que volen conservar l’edifici i d’altres que prefereixen l’enderroc. El nombre de participants no sembla gaire rellevant i caldria que sinó tots al menys la gran majoria de veïns es manifestés. El sistema a seguir és discutible. Per una altra banda, si li donem al projecte la dimensió que té, és a dir, que afecta a tot Cambrils, aleshores cal dubtar que sigui una qüestió que només afecti al Barri de l’Eixample o de l’Estació. Reflexionar sobre aquest últim punt em sembla important i la administració l’hauria de considerar d’una manera o altra.

Amb aquestes consideracions vull contribuir al diàleg general que sens dubte la qüestió mereix. No es tracta de tenir raó o no, es tracta de parlar-ho i que tothom digui honestament la seva, doncs al final tots acceptarem el que es decideixi per a seguir units i en bona harmonia.