Diàleg, rendició i hipocresia
Portem anys i més anys patint la violència dETA. Sovint sha parlat que la banda terrorista estava a les acaballes; també és una cantarella molt repetida des de diferents governs; malauradament, la dura realitat de bombes i malvestats sha acabat imposant fins ara.
Un servidor, que voreja els 45 anys, ja té una certa perspectiva històrica davant les gestes glorioses daquells que pretenien i pretenen representar el poble dEuskalerria. Personalment vaig viure intensament una explosió en el cor de lEixample de Barcelona el març de 1987, una mena de preludi macabre de lesgarrifosa matança dHipercor. Passejava per la Diagonal, una plàcida nit, quan una sorda tremolor del paviment em va trasbalsar; vaig pensar en un terratrèmol però era una bomba en una cruïlla pròxima. Lespectacle feia feredat: foc, flames, fum, foscor, amb comentaris fora de si dels indignats veïns.
També recordo tota classe diniciatives de lEstat espanyol per posar-hi punt i final: estats dexcepció amb la Dictadura, les penes capitals de loctubre de 1975, les amnisties en la Transició, les converses dAlger del PSOE, linvent desafortunat dels GAL i el senyor X, la treva amb Aznar, lesperança darrera esmicolada en la terminal de Barajas.
No mentretindré desglossant el capteniment del PP davant els intents del bocamoll Zapatero dendegar un diàleg amb la banda. Només els recomano menjar moltes cues de pansa i repassar les hemeroteques de la premsa amiga com El Mundo. Fins i tot, els experts en teoria del llenguatge podrien fer una acurada anàlisi daquella expressió tan comentada dAznar on ETA era definida com movimiento de liberación vasco i no pas com una vulgar banda mafiosa.
Segons loposició, el tarannà dialogant del PSOE només ha enfortit una ETA acorralada quan governava Don José María. Tanmateix, però, els corifeus mediàtics del PP insisteixen a vincular-los en la massacre de l11 de març. Fent un raonament a labast de Barrio Sésamo: si les bombes dAtocha, Santa Eugenia i el Pozo del Tío Raimundo van ser cosa dels encaputxats habituals ergo la banda no estava tan acorralada!
Ara dialogar amb ETA sembla una mena de punyalada a la dignitat pàtria. Fa molts anys, si la memòria no em traeix, lenyorat arquebisbe de Tarragona, el Dr. Ramon Torrella, feia unes declaracions valentes sobre el tema de parlar amb els violents. Segons ell, la pau era un bé tan important que si calia es dialogava amb el dimoni. Ara, aquestes declaracions li haguessin suposat tot un repàs a lestil COPE (per cert, emissora de la Conferència Episcopal Espanyola especialitzada en sembrar harmonia i germanor franciscana). Ernest Lluch, per cert víctima dETA, ho tenia també molt clar; si aquells eixelebrats criminals no lhaguessin assassinat una trista nit de novembre, potser ara rebria un allau dinsults o estirabots de manifestants ben guarnits amb la rojigualda.
La paraula diàleg ha caigut del diccionari polític del senyor Rajoy, Acebes, Zaplana i Cia. Per ells qualsevol intent de parlar és una rendició. Ara bé, quan ells ho van fer llavors no era cap claudicació, era alta política, era tenir sentit destat.
Desconec si lestratègia del diàleg podrà acabar amb el terrorisme etarra, però lalquímia verbal que empren els capitostos del PP és pura hipocresia.
Un servidor, que voreja els 45 anys, ja té una certa perspectiva històrica davant les gestes glorioses daquells que pretenien i pretenen representar el poble dEuskalerria. Personalment vaig viure intensament una explosió en el cor de lEixample de Barcelona el març de 1987, una mena de preludi macabre de lesgarrifosa matança dHipercor. Passejava per la Diagonal, una plàcida nit, quan una sorda tremolor del paviment em va trasbalsar; vaig pensar en un terratrèmol però era una bomba en una cruïlla pròxima. Lespectacle feia feredat: foc, flames, fum, foscor, amb comentaris fora de si dels indignats veïns.
També recordo tota classe diniciatives de lEstat espanyol per posar-hi punt i final: estats dexcepció amb la Dictadura, les penes capitals de loctubre de 1975, les amnisties en la Transició, les converses dAlger del PSOE, linvent desafortunat dels GAL i el senyor X, la treva amb Aznar, lesperança darrera esmicolada en la terminal de Barajas.
No mentretindré desglossant el capteniment del PP davant els intents del bocamoll Zapatero dendegar un diàleg amb la banda. Només els recomano menjar moltes cues de pansa i repassar les hemeroteques de la premsa amiga com El Mundo. Fins i tot, els experts en teoria del llenguatge podrien fer una acurada anàlisi daquella expressió tan comentada dAznar on ETA era definida com movimiento de liberación vasco i no pas com una vulgar banda mafiosa.
Segons loposició, el tarannà dialogant del PSOE només ha enfortit una ETA acorralada quan governava Don José María. Tanmateix, però, els corifeus mediàtics del PP insisteixen a vincular-los en la massacre de l11 de març. Fent un raonament a labast de Barrio Sésamo: si les bombes dAtocha, Santa Eugenia i el Pozo del Tío Raimundo van ser cosa dels encaputxats habituals ergo la banda no estava tan acorralada!
Ara dialogar amb ETA sembla una mena de punyalada a la dignitat pàtria. Fa molts anys, si la memòria no em traeix, lenyorat arquebisbe de Tarragona, el Dr. Ramon Torrella, feia unes declaracions valentes sobre el tema de parlar amb els violents. Segons ell, la pau era un bé tan important que si calia es dialogava amb el dimoni. Ara, aquestes declaracions li haguessin suposat tot un repàs a lestil COPE (per cert, emissora de la Conferència Episcopal Espanyola especialitzada en sembrar harmonia i germanor franciscana). Ernest Lluch, per cert víctima dETA, ho tenia també molt clar; si aquells eixelebrats criminals no lhaguessin assassinat una trista nit de novembre, potser ara rebria un allau dinsults o estirabots de manifestants ben guarnits amb la rojigualda.
La paraula diàleg ha caigut del diccionari polític del senyor Rajoy, Acebes, Zaplana i Cia. Per ells qualsevol intent de parlar és una rendició. Ara bé, quan ells ho van fer llavors no era cap claudicació, era alta política, era tenir sentit destat.
Desconec si lestratègia del diàleg podrà acabar amb el terrorisme etarra, però lalquímia verbal que empren els capitostos del PP és pura hipocresia.