El cardenal de la pau
Els fets i circumstàncies que van envoltar la revolta militar i posterior guerra civil del 1936, amb els seus immediats precedents del període de la II República, són una formidable font dinspiració per a la literatura periodística i historiogràfica del nostre país. De fa 8 o 10 anys ençà, es vénen publicant articles, reportatges i llibres que analitzen aspectes determinats duns anys de gran convulsió social i política, i que van condicionar el futur no només dEspanya sinó també de lesfera política mundial, ateses les profundes implicacions que el conflicte bèl·lic va tenir en làmbit internacional.
En la literatura guerracivilista surt de vegades la figura del qui ha estat el cambrilenc de més projecció històrica, el cardenal Vidal i Barraquer, lanomenat cardenal de la pau pel seu més conegut biògraf, mossèn Ramon Muntanyola. Titular de la seu tarragonina des del 1919, Francesc Vidal i Barraquer no va poder tornar al nostre país perquè Franco no li va perdonar que no signés una carta col·lectiva dels bisbes espanyols el 1938 en què aquests es posaven clarament al costat dels militars sublevats. I, des del punt de vista personal, no li haurien faltat raons per adherir-shi, atès que ell mateix, com tants sacerdots i religiosos, va córrer el risc de perdre la vida en ser perseguit per escamots més o menys incontrolats de forces polítiques lleials a la República. Un risc que sí que es va concretar en lassassinat del Dr. Manuel Borràs, bisbe auxiliar de Tarragona, és a dir, la mà dreta del cardenal Vidal i Barraquer.
Però, malgrat les tràgiques circumstàncies personals, la figura de Vidal i Barraquer va adquirir autèntica projecció històrica en desmarcar-se de la decisió de gairebé tota la resta de bisbes i arquebisbes de donar suport a Franco. Això li va costar no poder tornar a Catalunya ni en vida ni fins i tot durant molts anys després de la seva mort, esdevinguda a Suïssa lany 1943. Van haver de passar 35 anys fins que les seves despulles van poder reposar definitivament a la catedral de Tarragona, en un multitudinari retorn que va incloure una breu estada a Cambrils.
Trenta anys més tard, les circumstàncies polítiques són unes altres i la literatura periodística i historiogràfica a què feia referència més amunt reconeix la importància històrica del personatge, però hi continua havent un dèficit de coneixement i reconeixement per part de la societat catalana. La reivindicació pública i mediàtica de personatges de làmbit polític i sindical produïda durant les darreres dècades no ha arribat fins al cardenal. No hem tingut, per ara, el gran reportatge de TV3 sobre Vidal i Barraquer, però tampoc les poblacions més pròximes geogràficament no han tingut una actitud especialment activa en la reivindicació del personatge.
Probablement el més important que sha fet a Cambrils en els darrers anys és donar el nom del cardenal al nou centre escolar sorgit de la fusió dels antics col·legis Vedruna i La Salle, però poca cosa més podríem afegir a la llista. I així resulta que el dèficit històric de coneixement de la figura de Vidal i Barraquer sengrandeix any rere any. I no només a nivell local, sinó també en el conjunt de Tarragona província, arxidiòcesi, etc. es troba a faltar un autèntic interès per la recuperació dun personatge cabdal en la nostra història. És hora, doncs, de reparar el greuge i situar les coses al seu lloc. I si cal un motiu històric, en tenim un no gaire lluny: el maig del 2008 es compliran trenta anys del retorn de les despulles a Tarragona. Qui sanima a recordar-ho i, de pas, a recordar qui va ser i va significar per al nostre país Francesc Vidal i Barraquer?
En la literatura guerracivilista surt de vegades la figura del qui ha estat el cambrilenc de més projecció històrica, el cardenal Vidal i Barraquer, lanomenat cardenal de la pau pel seu més conegut biògraf, mossèn Ramon Muntanyola. Titular de la seu tarragonina des del 1919, Francesc Vidal i Barraquer no va poder tornar al nostre país perquè Franco no li va perdonar que no signés una carta col·lectiva dels bisbes espanyols el 1938 en què aquests es posaven clarament al costat dels militars sublevats. I, des del punt de vista personal, no li haurien faltat raons per adherir-shi, atès que ell mateix, com tants sacerdots i religiosos, va córrer el risc de perdre la vida en ser perseguit per escamots més o menys incontrolats de forces polítiques lleials a la República. Un risc que sí que es va concretar en lassassinat del Dr. Manuel Borràs, bisbe auxiliar de Tarragona, és a dir, la mà dreta del cardenal Vidal i Barraquer.
Però, malgrat les tràgiques circumstàncies personals, la figura de Vidal i Barraquer va adquirir autèntica projecció històrica en desmarcar-se de la decisió de gairebé tota la resta de bisbes i arquebisbes de donar suport a Franco. Això li va costar no poder tornar a Catalunya ni en vida ni fins i tot durant molts anys després de la seva mort, esdevinguda a Suïssa lany 1943. Van haver de passar 35 anys fins que les seves despulles van poder reposar definitivament a la catedral de Tarragona, en un multitudinari retorn que va incloure una breu estada a Cambrils.
Trenta anys més tard, les circumstàncies polítiques són unes altres i la literatura periodística i historiogràfica a què feia referència més amunt reconeix la importància històrica del personatge, però hi continua havent un dèficit de coneixement i reconeixement per part de la societat catalana. La reivindicació pública i mediàtica de personatges de làmbit polític i sindical produïda durant les darreres dècades no ha arribat fins al cardenal. No hem tingut, per ara, el gran reportatge de TV3 sobre Vidal i Barraquer, però tampoc les poblacions més pròximes geogràficament no han tingut una actitud especialment activa en la reivindicació del personatge.
Probablement el més important que sha fet a Cambrils en els darrers anys és donar el nom del cardenal al nou centre escolar sorgit de la fusió dels antics col·legis Vedruna i La Salle, però poca cosa més podríem afegir a la llista. I així resulta que el dèficit històric de coneixement de la figura de Vidal i Barraquer sengrandeix any rere any. I no només a nivell local, sinó també en el conjunt de Tarragona província, arxidiòcesi, etc. es troba a faltar un autèntic interès per la recuperació dun personatge cabdal en la nostra història. És hora, doncs, de reparar el greuge i situar les coses al seu lloc. I si cal un motiu històric, en tenim un no gaire lluny: el maig del 2008 es compliran trenta anys del retorn de les despulles a Tarragona. Qui sanima a recordar-ho i, de pas, a recordar qui va ser i va significar per al nostre país Francesc Vidal i Barraquer?