La polèmica del verd urbà
Lactual terme de Cambrils no té boscos, tret dalguns reductes minúsculs vora els barrancs i rieres que no arriben a les 3 hectàrees, segons les dades del Centre de Recerca Ecològica i Activitats Forestals. No hem doblidar, però, que aquest paisatge no ha estat sempre així, sinó que fins al darrer segle comptàvem encara amb bones clapes de bosc mediterrani, de pins, alzines i mates. Segons documentació de lèpoca de la Segona República, entre els anys 1933 i 1937 diversos propietaris de Cambrils van dur a terme tales massives de boscos per posar a punt noves terres de conreu. Les tales van ser autoritzades aleshores pels Serveis Forestals de la Generalitat i van afectar principalment les partides del Cavet i el Mas den Blai, als voltants del Parc Samà, entre daltres indrets. Els marquesos Samà van ser els principals promotors daquestes tales en els seus extensos vedats de caça. Els arbres arrencats es comptaven a mils i el govern català es va veure obligat a donar un toc dalerta per les tales abusives que sestaven realitzant. Malgrat limpacte ecològic daquestes activitats, amb els anys les terres del Mas den Blai han format un biòtop molt especial i únic, dun interès paisatgístic i ambiental innegable. I és per això que qualsevol iniciativa destinada a urbanitzar aquesta àrea em sembla pròpia de gent ben lluny destimar-se la nostra vila. Reflexionem-hi ara que el tema torna a estar candent.
La transformació dels pinars i prats de la franja costera en habitatges va acabar amb els darrers paratges naturals del terme. Actualment les normatives estableixen restriccions i condicions per a la tala massiva darbres, tot i que potser no sapliquin de manera prou adequada. Un exemple clar daquesta negligència va ser la tala indiscriminada de més de 300 pins al Mas den Bosch lany 2001 per una constructora privada. Aquell cas va ser evidentment denunciat, però tinc dubtes de si va quedar impune, així com lepisodi de desforestació de lantic càmping Villa Magdalena. Aquest darrer any diversos ciutadans shan sentit molestos per larrabassament darbres en diversos indrets del poble: al Pinaret, sota lestació, als horts de la Parellada, etc. En aquests casos, ens hem de preguntar quin és el control efectiu que sexerceix sobre els aspectes ambientals en el procés de planejament i construcció dun solar, tant públic com privat. La política de valoració de la riquesa arbòria no és una moda moderna, sinó que ve denrere: a casa nostra ja existien fortes restriccions a la tala darbres durant la segona meitat del segle XVIII.
Actualment, moltes ciutats han creat agències de paisatge urbà que dissenyen polítiques de preservació despais verds, entre daltres tasques. Malauradament, els governs de Cambrils han prescindit dapostar pel verd urbà i lhan concentrat dins dels parcs, com el del Pinaret, un parc que, malgrat que ja tenia els arbres plantats, ha costat tants mesos darranjar. Daltra banda, la tendència dels urbanistes sha imposat en la construcció de places dures, lliures darbres. En els casos recents dels horts den Tivissa i del Llimó, potser hauria estat tot un encert preveure un corredor verd a manera de transició entre els darreres del Barri Antic i la part nova, en comptes de cedir aquests espais intersticials a la voràgine constructiva. Hauria estat una forma de valoritzar aquests espais tancats i fer que el barri gaudís dun petit pulmó verd que ja tenia.
La transformació dels pinars i prats de la franja costera en habitatges va acabar amb els darrers paratges naturals del terme. Actualment les normatives estableixen restriccions i condicions per a la tala massiva darbres, tot i que potser no sapliquin de manera prou adequada. Un exemple clar daquesta negligència va ser la tala indiscriminada de més de 300 pins al Mas den Bosch lany 2001 per una constructora privada. Aquell cas va ser evidentment denunciat, però tinc dubtes de si va quedar impune, així com lepisodi de desforestació de lantic càmping Villa Magdalena. Aquest darrer any diversos ciutadans shan sentit molestos per larrabassament darbres en diversos indrets del poble: al Pinaret, sota lestació, als horts de la Parellada, etc. En aquests casos, ens hem de preguntar quin és el control efectiu que sexerceix sobre els aspectes ambientals en el procés de planejament i construcció dun solar, tant públic com privat. La política de valoració de la riquesa arbòria no és una moda moderna, sinó que ve denrere: a casa nostra ja existien fortes restriccions a la tala darbres durant la segona meitat del segle XVIII.
Actualment, moltes ciutats han creat agències de paisatge urbà que dissenyen polítiques de preservació despais verds, entre daltres tasques. Malauradament, els governs de Cambrils han prescindit dapostar pel verd urbà i lhan concentrat dins dels parcs, com el del Pinaret, un parc que, malgrat que ja tenia els arbres plantats, ha costat tants mesos darranjar. Daltra banda, la tendència dels urbanistes sha imposat en la construcció de places dures, lliures darbres. En els casos recents dels horts den Tivissa i del Llimó, potser hauria estat tot un encert preveure un corredor verd a manera de transició entre els darreres del Barri Antic i la part nova, en comptes de cedir aquests espais intersticials a la voràgine constructiva. Hauria estat una forma de valoritzar aquests espais tancats i fer que el barri gaudís dun petit pulmó verd que ja tenia.