Conceptes de lentrenament esportiu
Sota lexpressió del títol daquest petit article, hi podria incloure un munt de conceptes que afecten, estan relacionats, depenen o són bàsics en el món de lentrenament esportiu.
Alguns dells ja els he comentat daltres vegades i són molt populars (freqüència cardíaca, calories, entrenament aeròbic, anaeròbic, intensitat, volum...). Aquesta vegada, però, vull parlar dun terme que és molt important en lentrenament esportiu, fins i tot determinant, diria jo, i aquest és el consum màxim doxigen (VO2 max).
El VO2 max és la màxima capacitat de lorganisme de distribuir i utilitzar loxigen a nivell de les cèl·lules o fibres musculars, durant un exercici intens. També podem definir-lo com la capacitat del cos per transportar oxigen des de laire ambiental fins als músculs que estan treballant, convertint-se així en un dels paràmetres més importants de lentrenament.
El VO2 max és duna importància cabdal sobretot en els esports predominantment aeròbics, com el ciclisme de ruta, el marató, triatló, esquí nòrdic, curses atlètiques de llarga distància, natació de llarga distància... Aquest concepte es va començar a desenvolupar als anys 1923-1924, pel fisiòleg A.V. Hill, i la seva unitat de mesura és ml/kg/min, que significa, mil·lilitres doxigen consumits per quilogram de pes corporal i per cada minut de treball.
El VO2 max és un indicador de lentrenament duna persona i és el mètode més comú per demostrar els efectes daquest entrenament, ja que entrenant sincrementa i la manca dentrenament el pot disminuir. També podem dir que ledat, el sexe, lexercici sobre el qual sestableix la prova per determinar-lo, les condicions genètiques de lesportista, etc. són paràmetres que poden influir sobre els seus valors. Tinguem en compte, però, que lentrenament no el fa créixer exponencialment, sinó que li pot donar un increment dentre un 5% i un 15%.
El VO2 max es pot mesurar o estimar. Es mesura en un laboratori, normalment de medicina de lesport, fent una prova desforç, amb un protocol ja establert (pot ser amb cicloergòmetre bici o amb cinta rodant cinta de córrer), i sha danar analitzant laire expirat per latleta i comparar-lo amb linspirat.
Les estimacions es fan amb un protocol igual o similar que els anteriors, però en lloc danalitzar els gasos (aire), el que fem és monitoritzar la freqüència cardíaca, i a través della i dels seus valors es troba el VO2 max.
Per fer un càlcul aproximat del VO2 max, podem realitzar una prova de camp que molts deveu conèixer o almenys heu sentit parlar della: el test de Cooper. Aquest consisteix en córrer 12 minuts (preferentment en una pista datletisme), i fer la màxima distància possible. Un cop tenim la distància podem aplicar la fórmula següent:
VO2 max = Distància recorreguda en metres - 504,9 / 44,73
Això ens donarà el resultat en ml/kg/min.
Com a curiositat podem dir que un superatleta delit masculí pot arribar a tenir un VO2 max proper o fins i tot superant els 80 ml/kg/min, mentre que una dona delit el pot tenir al voltant dels 65 ml/kg/min. Per a la gent normal, de 40 a 50 està molt bé, de 30 a 40 és millorable i menys de 25 ml/kg/min és realment baix.
Alguns dells ja els he comentat daltres vegades i són molt populars (freqüència cardíaca, calories, entrenament aeròbic, anaeròbic, intensitat, volum...). Aquesta vegada, però, vull parlar dun terme que és molt important en lentrenament esportiu, fins i tot determinant, diria jo, i aquest és el consum màxim doxigen (VO2 max).
El VO2 max és la màxima capacitat de lorganisme de distribuir i utilitzar loxigen a nivell de les cèl·lules o fibres musculars, durant un exercici intens. També podem definir-lo com la capacitat del cos per transportar oxigen des de laire ambiental fins als músculs que estan treballant, convertint-se així en un dels paràmetres més importants de lentrenament.
El VO2 max és duna importància cabdal sobretot en els esports predominantment aeròbics, com el ciclisme de ruta, el marató, triatló, esquí nòrdic, curses atlètiques de llarga distància, natació de llarga distància... Aquest concepte es va començar a desenvolupar als anys 1923-1924, pel fisiòleg A.V. Hill, i la seva unitat de mesura és ml/kg/min, que significa, mil·lilitres doxigen consumits per quilogram de pes corporal i per cada minut de treball.
El VO2 max és un indicador de lentrenament duna persona i és el mètode més comú per demostrar els efectes daquest entrenament, ja que entrenant sincrementa i la manca dentrenament el pot disminuir. També podem dir que ledat, el sexe, lexercici sobre el qual sestableix la prova per determinar-lo, les condicions genètiques de lesportista, etc. són paràmetres que poden influir sobre els seus valors. Tinguem en compte, però, que lentrenament no el fa créixer exponencialment, sinó que li pot donar un increment dentre un 5% i un 15%.
El VO2 max es pot mesurar o estimar. Es mesura en un laboratori, normalment de medicina de lesport, fent una prova desforç, amb un protocol ja establert (pot ser amb cicloergòmetre bici o amb cinta rodant cinta de córrer), i sha danar analitzant laire expirat per latleta i comparar-lo amb linspirat.
Les estimacions es fan amb un protocol igual o similar que els anteriors, però en lloc danalitzar els gasos (aire), el que fem és monitoritzar la freqüència cardíaca, i a través della i dels seus valors es troba el VO2 max.
Per fer un càlcul aproximat del VO2 max, podem realitzar una prova de camp que molts deveu conèixer o almenys heu sentit parlar della: el test de Cooper. Aquest consisteix en córrer 12 minuts (preferentment en una pista datletisme), i fer la màxima distància possible. Un cop tenim la distància podem aplicar la fórmula següent:
VO2 max = Distància recorreguda en metres - 504,9 / 44,73
Això ens donarà el resultat en ml/kg/min.
Com a curiositat podem dir que un superatleta delit masculí pot arribar a tenir un VO2 max proper o fins i tot superant els 80 ml/kg/min, mentre que una dona delit el pot tenir al voltant dels 65 ml/kg/min. Per a la gent normal, de 40 a 50 està molt bé, de 30 a 40 és millorable i menys de 25 ml/kg/min és realment baix.