Sobre galls i pollastres
Avui dia, el pollastre que en diuen de pinso o de bateria es troba en els mercats en grans quantitats i a preus relativament barats. Laltre, el natural, el lliure, sha de demanar com una raresa i val dues o tres vegades més. Els que a les desenes dels nostres anys ja hi hem de posar un sis al davant, recordem el gloriós gratapaller, lliure pels camps i rostolls, i per les eres en temps de batre. Era lèpoca gloriosa dels galls; amb la seva cresta vermella eren els reis del galliner. Per la cresta sel distingia: el cresta-rosat era el que tenia la cresta poc vermella; el de set crestes era el que la tenia gruixuda i amb set punxes en fila; el gall carlista era el que la tenia aplanada, caiguda en forma de boina, i el faraó era una varietat de gall de cresta petita, i així successivament segons les comarques.
Avui ni els galls tenen cresta, i si algun pollastre arriba a certa edat, li despunta duna manera ridícula. Actualment els pollastres viuen trenta o quaranta dies, inflats per aliments artificials. Nats a la incubadora, no coneixen el plaer dajocar-se sota les ales de la lloca, no els ha tocat mai el sol, ni la pluja els ha mullat les plomes, ni saben què és un bri dherba verda fresca i coberta de rosada. Sengreixen en etapes curtes, il·luminats per llum artificial. Els mascles no saben cantar i si en sabessin no ho farien per por de fer el ridícul. Els tallen la punta del bec perquè no es piquin entre ells i es matin de la manera més trista i sàdica. Lligats per les potes de cap per avall, una cadena sense fi els porta a poc a poc a la mort, i els deixa caure encara mig vius a un dipòsit daigua bullint, on són desplomats ràpidament. Sovint són transportats vius i ofegant-se dintre duna gàbia, on els incrusten sense que puguin respirar.
Com és natural, aquests pobres animals que han viscut tristament i han mort duna manera ignominiosa i cruel, no es poden comparar amb el gall antic, anunciador del dia i amo del galliner.
La carn insípida que tenen els dara, gastronòmicament no val gaire. Abans un pollastre, un gall, una gallina, donaven gust a qualsevol plat. Per això, abans, el pollastre era menja de festes i ara és la carn més barata i menys estimada del mercat. Ara, sempre val més el farciment, per magre que sigui, que el gall.
Avui ni els galls tenen cresta, i si algun pollastre arriba a certa edat, li despunta duna manera ridícula. Actualment els pollastres viuen trenta o quaranta dies, inflats per aliments artificials. Nats a la incubadora, no coneixen el plaer dajocar-se sota les ales de la lloca, no els ha tocat mai el sol, ni la pluja els ha mullat les plomes, ni saben què és un bri dherba verda fresca i coberta de rosada. Sengreixen en etapes curtes, il·luminats per llum artificial. Els mascles no saben cantar i si en sabessin no ho farien per por de fer el ridícul. Els tallen la punta del bec perquè no es piquin entre ells i es matin de la manera més trista i sàdica. Lligats per les potes de cap per avall, una cadena sense fi els porta a poc a poc a la mort, i els deixa caure encara mig vius a un dipòsit daigua bullint, on són desplomats ràpidament. Sovint són transportats vius i ofegant-se dintre duna gàbia, on els incrusten sense que puguin respirar.
Com és natural, aquests pobres animals que han viscut tristament i han mort duna manera ignominiosa i cruel, no es poden comparar amb el gall antic, anunciador del dia i amo del galliner.
La carn insípida que tenen els dara, gastronòmicament no val gaire. Abans un pollastre, un gall, una gallina, donaven gust a qualsevol plat. Per això, abans, el pollastre era menja de festes i ara és la carn més barata i menys estimada del mercat. Ara, sempre val més el farciment, per magre que sigui, que el gall.