És a punt de passar un tren i Cambrils no el pot perdre. Hi ha de pujar perquè convé als interessos col·lectius i perquè té bones cartes per poder-ho fer amb èxit. Estic parlant de l’arribada a les nostres cases i de forma massiva de la TDT –televisió digital terrestre–, de la qual ja se n’ha sentit a parlar força però que pràcticament ningú encara no coneix perquè la seva implantació en el mercat és fins ara més simbòlica que real. Però això canviarà, i de manera ràpida. Ja hi ha una planificació tècnica i administrativa feta i, tot i que sempre els calendaris s’allarguen una mica, estic convençut que en tres o quatre anys com a màxim la TDT serà una realitat.

De fet, no parlarem de TDT sinó que continuarem parlant de televisió. Igual que ara no parlem de TAT –televisió analògica terrestre– sinó de televisió. Que sigui digital o analògica és una circumstància tècnica molt important però que als usuaris no ens farà, a curt termini, ni fred ni calor. Continuarem veient les imatges i sons en un televisor similar al que tenim ara i, més o menys, la utilitat de la televisió serà l’actual: un mitjà de comunicació. Però la implantació d’aquest nou sistema tècnic de la televisió és una gran oportunitat perquè Cambrils no deixi passar l’oportunitat de comptar amb una televisió pròpia.

La nostra població ha sabut aprofitar les oportunitats i això ens permet disposar actualment d’uns mitjans de comunicació local de qualitat i, sobretot, d’utilitat. Aquest és el cas, bàsicament, de la Revista Cambrils i de Ràdio Cambrils, de la qual s’acaba de celebrar el vintè aniversari de la seva creació. Però el futur s’escriu sobretot en imatges, i aquestes pertanyen bàsicament al món de la televisió. Tots els mitjans tenen un paper a jugar però el reide la comunicació de masses és la televisió. I, atès l’estat actual de la tecnologia, no és cap utopia pensar que una ciutat mitjana com Cambrils pot disposar d’una televisió pròpia. Evidentment, no una televisió com Tele 5, ni tan sols com TV3, sinó adaptada a la seva realitat i a les seves possibilitats, entre altres les econòmiques. Algunes poblacions catalanes van entrar en aquesta dinàmica fa vint o vint-i-cinc anys i, en general, el balanç és satisfactori. Més en termes socials que econòmics, certament, però la utilitat de la televisió local com a eina de cohesió, de vertebració i de reafirmació de la identitat ha quedat plenament demostrada.

El canvi tècnic que s’apropa torna a posar el comptador a zero i permet endegar nous projectes. Només cal la voluntat de fer-ho i la imaginació per trobar fórmules que apleguin esforços en lloc de dividir protagonismes. Des del meu punt de vista, el més sensat és partir de la realitat actual i dels requisits legals i econòmics necessaris per fer una televisió: la titularitat que la llei atorga bàsicament a l’Ajuntament; els recursos econòmics necessaris, que, des del punt de vista local, no són desorbitats però sí importants; la credibilitat acumulada pels mitjans locals existents; l’encert en l’elecció de socis amb demostrada experiència i solvència en el món de la televisió local; l’establiment d’aliances, tant necessàries com convenients, amb altres municipis pròxims...

La fórmula és senzilla: agafeu tots aquests ingredients, poseu-hi ganes i imaginació i el resultat serà la televisió de Cambrils. Com deia a l’inici, l’evolució tècnica ens fa un gran regal que no podem rebutjar. El tren de la nova televisió ja ha sortit i és a punt d’arribar a casa nostra. Preparem-nos ràpid per poder-lo agafar.